A Catalunya, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà. D’aquests, la majoria ho fan per “respecte” o per “educació”. Aquesta és una de les dades més destacables de l’InformeCAT 2021, publicat aquesta setmana per Plataforma per la Llengua. En realitat, als qui formem part del 20% restant no ens calen enquestes per saber que, malauradament, aquesta és l’actitud majoritària dels nostres compatriotes. Ens hi fixem constantment i veiem, preocupats i emprenyats, que molta gent que s’estima el català hi renuncia voluntàriament i gratuïtament.
Adquirir i mantenir l’hàbit de parlar català sempre i amb normalitat és molt més fàcil que acostumar-se a netejar la casa, a posar i estendre rentadores, al xou de reciclar, a enllepissar-se de crema dos cops a la setmana… a cuidar d’un gos! Per no parlar de la gent que té fills. Amb tot el temps i esforç que dediquen a la seva educació, és sorprenent que la majoria no prenguin la decisió d’ensenyar-los, predicant amb l’exemple, que al seu país poden parlar la seva llengua amb normalitat.
Acostumar-se a mantenir el català té un avantatge fantàstic: l’esforç només cal fer-lo al principi, durant un temps, no per sempre i de manera sistemàtica. Un cop generes l’automatisme, la teva llengua, fixa’t tu, ja et surt sola. El primer que cal fer és prendre la decisió, estar determinat a canviar d’actitud. Després cal fixar-s’hi, rectificar i insistir-hi un temps, fins que fixes l’hàbit. Ajuda molt el fet de comprovar que a l’hora de la veritat, no passa res, que només algun cop algú no entén bé alguna cosa, que és molt fàcil aclarir-ho, i que els judicis que t’havien impedit intentar-ho durant tant de temps, eren en realitat prejudicis. I naturalment, la gent normal, que és la majoria, no pensa que siguis una persona maleducada per parlar-los en català. De fet, molta gent ho agraeix i molta fins i tot s’anima a parlar-lo. Després potser un dia topes amb algun imbècil, però de gent intransigent te’n pots trobar parlant en qualsevol llengua.
No cal començar la casa per la teulada. Els primers dies, el més fàcil és centrar els esforços a mantenir el català amb els desconeguts amb qui hagis de tenir una interacció passatgera i superficial, millor encara si són ells els qui necessiten alguna cosa de tu, per exemple si ets el client o si els estàs ajudant. Tinguin la feina i el color de pell que tinguin! Després es pot fer l’exercici amb coneguts o desconeguts amb qui tinguis converses més personals: l’amiga d’una amiga, algú que et presenten, el nòvio de la cosina, algú amb qui tractis de tant en tant, una persona que coneixies una mica i que un dia et trobes pel carrer, etc. Al final també ho pots practicar amb persones que t’estimes i amb les que veus cada dia. En aquests casos el més fàcil és dir-ho, així es rebaixa la raresa del canvi sobtat. Mira, vaig decidir que em relacionaré sempre en català, o sigui que ara també ho intentaré amb tu. I ja està. Fem-ho tots i ja ho tindríem.
