El català fa temps que es podria haver parlat al Congrés dels Diputats. No només perquè no ho impedia el reglament de la cambra, sinó perquè quan algú vol fer una cosa, la fa i punt, assumint-ne les conseqüències. No hem vist mai cap diputat dit independentista negant-se a abandonar el faristol quan li retiraven la paraula per utilitzar el català, per exemple. Hauria vingut un uixer a fer-lo fora? Si no n’hagués fet cas, hauria vingut la policia? N’haurien sortit a la força? Quants cops? No ho podrem saber mai perquè sempre han fet el favor a Espanya de no haver de demostrar fins a on era capaç d’arribar per negar-nos com a nació a les corts teòricament també dels catalans. Potser uns quants incidents d’aquest tipus i hi hauria hagut orelleres abans, sense pidolar-les a ningú.
Per això, celebrar com un dia històric, com diu Míriam Nogueras de Junts, que et donin permís per existir (perquè la cosa es limita a això, parlis el que parlis tindràs veu, però no vot) allà on es decideix tot el que afecta la teva existència és el que realment és una anomalia, no pas parlar al Congrés en una de les llengües de l’Estat. Bé, no, només és una anomalia si et dius independentista. De la mateixa manera que és una anomalia dir-te independentista i alhora permetre que sigui l’Estat del qual dius que tens motius per separar-te’n qui defensi els teus interessos (en aquest cas fer oficial la teva llengua) davant de la Unió Europea, tot afirmant que mai s’havia (és a dir, que mai l’Estat -del qual suposadament et vols separar- havia) arribat tan lluny. Mai els hem vist dedicar els esforços a declarar la independència i defensar-la, i així aconseguir l’oficialitat del català a Europa, sense pidolar-ho a ningú.
Si el teu objectiu no és la independència sinó, fent ús d’una suposada demanda d’independència, reformar l’Estat del qual en teoria et vols independitzar, aleshores sí, pots dir que és una fita històrica, com ho dirà el PSOE o Sumar. De fet, resulta especialment graciós que en aquesta pugna amb Esquerra que realment és la negociació de Junts amb el PSOE gent com Joan Canadell, irredempt “octubrista”, s’hagi reconciliat amb els mitjans espanyols perquè tenen un discurs diferenciat del d’Esquerra.
El català mai no sobra a cap espai, ni tan sols al congrés dels espanyols. Especialment perquè els partits independentistes han generat un nou espai de conflicte real que fa anys que evitaven (si no ho volguessin evitar, haurien fet el que deia al principi de l’article). Però centrar la reivindicació de la llengua al camp enemic mentre te l’estan arrasant a casa i tu no fas res per evitar-ho, redueix l’idioma a una mostra de folklore exhibida per un indígena pintoresc, agraït que li concedeixin un últim reducte on existir.
Al final hi haurà més català al Congrés espanyol que a l’escola catalana, on s’imposen quotes de castellà sense el consentiment de la comunitat a través de la judicatura. O a les proves d’accés a la universitat, on també s’ha eliminat la priorització de la llengua del país. O als mitjans audiovisuals catalans, ja ben farcits de contingut en castellà. O a les joguines sonores per a nens de 0 a 3 anys, on el català és inexistent i has de resignar-te que només es pot aprendre els números i les lletres en castellà, anglès, francès o alemany. O que als hospitals, on s’han d’alinear els astres perquè puguis explicar els teus símptomes a un metge en el teu idioma al teu país. I serà tan estrany que algú amb ressò mediàtic parli públicament en català, que acabarem celebrant que una cantant com Bad Gyal “hagi fet un discurs en català impecable” essent de Vilassar, com ha fet aquesta setmana el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano.
Això passa perquè els partits autodenominats independentistes no fan de l’idioma una reivindicació real, sinó que continuen utilitzant el català com a material electoral, cosa que no té a veure amb la seva normalització. Només ha calgut veure com Gabriel Rufián, d’Esquerra, l’ha fet servir a la cambra per difondre a Twitter el vídeo després, evidentment en castellà, el que entén com a llengua útil en aquesta xarxa: “Pásale esto a tu cuñado”, deia. Que li expliqui al nostre cunyat com un català pot defensar el català prioritzant sempre el castellà. O com fa unes poques setmanes el president Carles Puigdemont compareixia a Brussel·les i responia a un periodista espanyol en castellà, en comptes de convidar-lo a subtitular la seva declaració, encara que sigui en coherència amb la idea de l’Espanya plurinacional que ara sembla que volen ajudar a construir.
L’altra cara de la mateixa moneda la tenim a Europa, on cap membre de la Unió té cap mena d’interès a normalitzar llengües que no tenen un Estat darrere: si hi hagués aquesta voluntat, el PSOE no hauria acceptat aquesta condició de Junts, i ho deia des del primer dia gent que coneix mínimament com funciona la política internacional. Europa és tant statu quo com Espanya i, per tant, tan poc aliat com Espanya en la causa independentista. I demanar aquest apadrinament no ajuda a visibilitzar aquesta causa sinó tot al contrari, a erigir Espanya davant del món com un Estat que (de cara a la galeria) respecta les seves minories. Només cal veure que a la majoria de mitjans estrangers s’atribueix la demanda de portar el català a la Unió Europea al govern espanyol, no pas a una condició dels partits independentistes.
Això, però, durarà poc temps, perquè aquesta imatge no s’aguanta en cap realitat: Espanya com a projecte s’ha sustentat sempre sobre la negació d’aquestes minories i no hi ha (ni hi ha hagut ni hi haurà) suport social que faci pensar que virarà mai cap a una altra banda. La pregunta és si quan torni a desfermar-se el conflicte tindrem dirigents polítics que ho sàpiguen aprofitar per a alguna altra cosa que no sigui disputar-se càrrecs i sous autonòmics entre ells.
