Aquest era el crit que proferien les protagonistes de Esas Latinas en el gag catalanòfob que ha circulat per tot arreu. La mala bava, però, va més enllà del que podem sospitar. El to imperatiu i la contundència emprada en proferir-lo el voldrien convertir en la versió catalana del “¡habla en cristiano!”. No som conscients de l’odi que despertem. Per això, quan passen aquestes coses, els catalans tenim l’aire de baixar d’Arbeca. “Com pot ser?”, és la pregunta que es fa molta de la nostra gent.
Aquí s’hi arriba després de segles de colonització mental, tot havent-nos fet creure que el català és només per al menjador de casa. Com que les polítiques anomenades de “normalització lingüística” (se n’hauria de dir de “descolonització lingüística”) mai no han tingut present aquest factor determinant, veiem com una majoria de catalanoparlants (per exemple, a la ciutat de Barcelona) gairebé sempre s’adrecen en espanyol a un desconegut.
Una mentalitat configurada sota els paràmetres d’acceptació d’una suposada inferioritat, difícilment està disposada a generar situacions de tensió per la vulneració dels seus drets, lingüístics en aquest cas. Per això, quan veia les imatges del gag en qüestió, no em va sorprendre que cap, absolutament cap membre del públic s’aixequés, els digués el nom del porc a les “latinas” i obligués a aturar l’actuació a causa del rebombori que s’hagués generat. Ui, no! Aquestes coses no les fem els catalans…
Si no ho tinc mal entès, entre el públic hi havia la segona tinent d’alcalde de Barcelona, Maria Eugènia Gay, que és la tercera autoritat del cap i casal. La sensació d’impunitat per insultar Catalunya és absoluta perquè, fins i tot, ho fan davant els seus principals representants perquè els veuen com a simples minyones colonials i poca cosa més. Per si no n’hi ha prou, i a més a més, també sabem que les subvencions públiques amb la companyia de teatre protagonista dels fets han estat generoses. Ben mirat, “cornuts i pagar el beure” és l’expressió que millor resumeix les conseqüències d’aquesta mania catalana de pensar que tothom que ve a Catalunya ens estima.
Com que la defensa o la promoció institucional del català sempre han estat impregnades d’un estil xaró, ara ningú gosa emprar un to dur i sense miraments davant les vexacions que pateix la llengua de la nació. Totes les campanyes al respecte han tingut un aire infantil i voluntariós, des de la Queta fins a “donar corda al català”. Mai no s’ha presentat com una llengua de poder, i per aquí plora la criatura.
Quan acceptem que la pervivència de l’idioma no depèn de l’amabilitat, sinó del fet de sentir-nos amos a casa nostra, potser iniciarem el camí de la salvació. Les llengües no es parlen per simpatia o per voluntarietat, es parlen per estar al costat del poder. És així com asseguren el seu futur. Quan ho entendrem?
