Jaume Collboni acaba de dir, arran de les noves incorporacions de personal a la Guardia Urbana de Barcelona, que faran tots els esforços possibles per apropar-se a la paritat en la seva composició. I sí, vist de manera abstracta, que la igualtat d’oportunitats serveixi per aconseguir que hi hagi tantes dones com homes policia pot semblar un bon desideràtum. La pregunta és si és aquesta la única discriminació a eradicar, i si fer-ho no pot comportar altres problemes. Perquè si les proves físiques d’accés no són iguales, potser la diferència (almenys n’existeix pel que fa a l’alçada mínima requerida a homes i dones) redundaria en una manca de qualitat d’un servei públic que no per casualitat es diu “força de seguretat”.
La diferent força física i una mitja d’alçada major en homes que en dones són fets incontrovertibles. De fet és aquesta constatació que ha provocat una diferent exigència en uns i altres als efectes de garantir que l’accés als cossos policials es faci de manera que pugui acabar tenint un efecte homogeneïtzació al menys pel que fa a la representació dels col·lectius masculí i femení. Però deixant a banda que ja no tothom vol que l’encasellin en una categoria sexual, caldria saber si en aquestes desigualtats per a la igualtat (que això és la discriminació positiva) es donen tots els requisits que la jurisprudència constitucional ha demanat des de sempre: justificació, congruència i proporcionalitat.
Crec que podem compartir la justificació de la voluntat de fer visibles les dones en totes les categories professionals. Fins i tot crec que seria qüestió pacífica la congruència de diferenciar per sexes en relació a la mitja de les condicions físiques de cada sexe. Però quanta diferència s’entén acceptable per tal que Collboni compleixi la seva promesa de paritat? Sols fora proporcional la desigualtat justificada i congruent si no suposa un risc per a la seguretat de la gent que s’ha de protegir. En altres paraules, si el que s’ha de fer es desallotjar la Meridiana i els que la ocupen tracten una dona policia com van tractar el periodista Xavier Rius, quin requisits físics mínims haurà de complir aquesta dona que li garanteixin la força suficient per imposar-se? O després d’haver aconseguit la plaça no incorrerà en els mateixos riscos que els seus companys?
De la mateixa manera que no hi ha competicions esportives mixtes, tampoc crec proporcional a l’objectiu una igualació pels resultats entre homes i dones policia, que és el que sembla estar dient Collboni quan assegura l’increment en el nombre de dones. En algunes destinacions serà irrellevant el sexe, però tindran elles la mateixa contundència que ell quan s’hagin d’enfrontar a problemes d’ordre públic? Tenint en compte que molta gent ha perdut ja la consideració cap a l’autoritat dels agents, no sé si resulta fàcil respondre.
I serveixi aquesta reflexió per a qualsevol altra desigualtat consagrada en la llei per tal d’assegurar el mateix nombre d’homes i dones (o de pobres i rics, o de lletjos i guapos): serà proporcional a la intenció en la mesura que no perjudiqui la realització del servei públic al que té dret la ciutadania que el paga.
