La conferència de Doha, una reunió de seixanta països àrabs i musulmans, ha passat totalment desapercebuda per a la premsa occidental. Sols The Financial Times dedicà el dijous una notícia destacada a l’acord militar signat entre l’Aràbia Saudí i el Pakistan, l’únic periòdic que sembla haver copsat la profunditat dels canvis d’aquests dies.
El silenci s’explica per l’habitual menyspreu que sentim per qualsevol país que no siguin els Estats Units més Europa. Encara no som capaços d’imaginar-nos que la resta del món tingui una veritable agència, que tinguin voluntat i siguin capaços de planificar i executar estratègies efectives. En la nostra mentalitat, això que anomenem el Sud Global no és més que attrezzo: per als progressistes, pobres negrets que hem de rescatar per poder sentir-nos com uns herois i, per a l’extrema dreta reaccionària, una massa informe de salvatges que hem de sotmetre perquè no violin les nostres filles. S’ha de dir que tots estan d’acord en el mateix: la nostra missió és civilitzar-los perquè ells no són capaços de governar-se.
Aquesta superioritat moral ens reconforta i adorm, malgrat que durant els últims vint anys hem viscut a les nostres societats un procés de decadència i estancament econòmic que ha fet desaparèixer les classes mitjanes. És cert que hi ha gemecs de malestar encapçalats per l’extrema dreta, però, com hem explicat en altres articles, darrere del proteccionisme trumpista sols hi ha una retirada de l’escenari internacional per evitar una confrontació directa amb la Xina que els Estats Units donen per perduda. De fet, la conferència de Doha és un capítol més d’aquesta fugida a correcuita.
El motiu d’aquesta cimera ha estat el bombardeig d’Israel contra la delegació de Hamàs que havia de negociar un alto el foc el passat dimarts 9 de setembre. En un primer moment, i sense valorar la insòlita i estúpida pràctica d’intentar assassinar els emissaris durant les negociacions de pau, aquest atac podria comparar-se al bombardeig de la base americana de Al Udeid efectuat per l’Iran el passat 23 de juny de 2025. Tanmateix, les diferències són abismals: Teheran advertí els qatarians i feu tot el possible per no humiliar-los, a més de prendre totes les mesures necessàries per evitar l’escalada i respectar la complicada sobirania qatariana. Tel-Aviv, per la seva part, ha atacat a traïció abusant de la bona fe de Doha, que sempre ha jugat un paper de mediador entre les parts en conflicte a la regió.
Tot i això, el punt clau és el paper jugat pels Estats Units. Amb l’irascible i voluble Trump és impossible saber si Israel enganyà Washington, si comptaven amb el seu vistiplau o fins i tot si fou la seva idea, perquè aquesta administració sostindrà qualsevol de les tres tesis segons les circumstàncies. Sigui com sigui, ja és del tot irrellevant perquè hem contemplat la voladura descontrolada de l’esmicolada Doctrina Carter. Com explicàvem llavors, la protecció que oferia els Estats Units a les monarquies del Golf i Egipte era la seva capacitat de controlar i limitar a Israel. El seu paper tutelar no provenia de l’armament que subministrava a l’Aràbia Saudí, sinó de la possibilitat de tancar l’aixeta de l’ajuda militar a Israel.
Amb els dos darrers bombardejos a Qatar s’han evidenciat una sèrie de veritats que capgiren del tot la situació: ni Israel ni els Estats Units poden oferir cap protecció efectiva contra els míssils iranians. Malgrat tota la retòrica propagandística que hem llegit sobre la derrota de l’Iran a l’últim conflicte, la realitat és just el contrari: Teheran ha sorgit victoriós de la guerra dels dotze dies. L’única defensa efectiva contra els seus míssils és l’ocupació del país, una invasió terrestre que Israel no podrà realitzar mai i que tindria un cost econòmic i humà inassumible per als Estats Units. Per aquesta raó, líders d’opinió de l’extrema dreta nacionalista com Steve Bannon i Tucker Carlson porten l’últim mig any sent virulentament crítics contra Netanyahu. Saben que aquest és el seu objectiu.
Per tant, les monarquies del Golf no guanyen res amb la seva aliança militar amb els Estats Units, perquè no els protegeix d’Israel, no pot protegir-los de l’Iran i són uns socis poc fiables perquè, depenent de l’administració, el tema del respecte dels drets humans pot esdevenir un entrebanc insuperable o una peccata minuta sense importància. En tots els sentits, els xinesos són aliats més previsibles i lleials, com demostra el seu suport al Pakistan en l’últim conflicte amb l’Índia. A més a més, els Estats Units mai no veurien amb bons ulls una Aràbia Saudí amb la bomba atòmica, mentre que Beijing podria estar oberta a discutir aquesta possibilitat.
Com els nostres dirigents no fan més que repetir els esquemes mentals heretats de la guerra freda, encara no entenen que les classes professionals i secularitzades dels països àrabs o musulmans cerquen l’apropament amb la Xina, perquè els seus comunistes són, principalment, tecnòcrates: ofereixen la possibilitat de comerciar i enriquir-se, adquirir tecnologia, implementar infraestructures i control de l’Estat sobre els mercats de capitals per gestionar millor les crisis de deute. Tot això sense ingerències en assumptes interns o marcar estrictament la seva política exterior. Com és lògic, els grups de pressió més pragmàtics i realistes pivoten cap a Beijing perquè veuen els occidentals com una mena de fanàtics profundament hipòcrites que volen revolucionar les seves societats. Amb els xinesos tenen més marge de maniobra, estabilitat i comerç. Com és evident, les diferències amb la política exterior de la Unió Soviètica, pol d’atracció de joves inconformistes i revolucionaris, no són pas menors.
Per tant, ens trobem en la situació que els Estats Units sols compten amb dos aliats que puguin considerar-se països funcionals: Israel i Marroc, que, sense la seva assistència militar directa, són incapaços de defensar-se dels seus enemics. La resta del continent Africà fins a l’Afganistan són aliats o socis comercials preferents de la Xina. El buit de poder és aclaparador. Sols Turquia intenta exercir un paper hegemònic a la regió de forma independent i, probablement, els saudís han cercat l’aliança amb el Pakistan per tenir una posició de major força davant Istanbul. De fet, els dos països ja estan competint per estendre la seva influència al Líban davant la retirada americana.El futur immediat és un escenari encara més fràgil on Netanyahu no detindrà la seva escalada bèl·lica en cap moment perquè necessita mostrar a les potències regionals emergents, Turquia, Aràbia Saudí i l’Iran, que té els mitjans per imposar la seva voluntat unilateralment. El problema és que, abans de l’atac del 7 d’octubre de 2023, comptava amb el suport de l’Egipte, Aràbia Saudí, Qatar i Turquia. Aquest equilibri s’ha trencat i, ara per ara, cap d’aquests jugadors té gens d’interès en la supervivència d’Israel, que ha esdevingut un focus de conflictivitat inesgotable. Tard o d’hora, Síria tornarà a ser el camp de batalla d’aquestes tensions i, probablement, Israel es veurà arrossegada a un conflicte total amb els seus veïns, que comptaran amb tecnologia militar d’última generació made in China. I aquest cop, l’amic americà no correrà al seu auxili. A Tel-Aviv encara no ho saben, però la seva existència depèn sols de la bona voluntat d’Istanbul perquè la història, tard o d’hora, sempre torna a córrer per les gleres oblidades.
