El darrer fiasco de l’Estat espanyol a l’Alguer ha superat totes les expectatives; i eren molt elevades com pertany a la naturalesa fonamentalment ridícula de la tribu. Hi ha gent (hi ha gent per a tot, amics) dient pels mitjans de comunicació que la ficada de pota és tan bestial que ni espanyola potser. Hi ha qui diu que es tracta d’un parany preparat per l’equip jurídic del MHP Puigdemont i el follet dels tribunals europeus, Gonzalo Boye, per tal d’exposar una vegada més el feixisme inherent a l’escopeta nacional berlanguiana. Podria ser. Tots dos tenen prou capacitat, recursos i sentit de l’humor. Però també tenen coses més importants a fer que deixar en ridícul aquest Estat de bocamolls civils, militars i eclesiàstics, de dretes o d’esquerres, que tant si fa si es tracta de Catalunya.
Alguna instància de l’Estat espanyol va demanar a la policia italiana que detingués al president Puigdemont o bé aquesta va actuar d’ofici per complir una euroordre espanyola que hauria d’estar suspensa, però no ho estava. En qualsevol cas, sigui per prevaricació o per negligència culpable, la participació de l’Estat espanyol en la comissió d’un suposat delicte és evident.
El MHP Aragonès diu que no li consta la participació de l’Estat al darrer desbarat. El de menys aquí és que l’home faci valer la mateixa ignorància fingida de tota la filera de presumptes lladres de l’erari, des de Rajoy fins a Urdangarin. La troba adient al seu cas. I ho és perquè l’Estat i ERC tenen el mateix objectiu: el primer, vol engarjolar el president Puigdemont; la segona, sempre més catecumenal, vol sacrificar-ho.
L’endemà, abans que el president Puigdemont fos alliberat cum honorem, tots els dirigents d’ERC, Junqueras, Rufián, Vilalta, Aragonès, recitaven a l’uníson l’argumentari del partit: passi el que passi la taula de diàleg ha de continuar perquè no hi ha cap alternativa. No hi ha cap alternativa perquè ells la impedeixen. Però això no es diu.
L’enèsim espectacle de l’Estat espanyol com a Estat de dret Potemkin ha plantejat de nou la interessant qüestió de quin lloc té la història reservat per als protagonistes de les lluites del nostre temps. Els homes que fan la història no poden preveure quin judici serà el de les generacions posteriors. La incògnita és quin serà el del president Puigdemont al procés d’alliberament de Catalunya. És un procés a què tots els independentistes (i no ho són tots els que diuen que ho són) estem cridats.
Des dels primers moments de l’exili, aquest modest articulista va comparar el rol del president català amb el del general DeGaulle. Després de les seves peripècies a diferents països europeus, sempre perseguit per l’Estat espanyol (els seus polítics, jutges, policies i fins i tot delinqüents) i sempre sortint airós, vaig afegir a la figura de DeGaulle la de Pimpinella Escarlata, no només per afany de cercar exemples, sinó per la seva aparent facilitat per burlar els seus perseguidors, tant els enemics com els “amics”.
Avui, la doble naturalesa del rol del president Puigdemont és més clara que mai i no necessàriament per un bon motiu. La figura de DeGaulle és atractiva per constituir un cas perfecte de lideratge nacional, de país, per sobre dels partits. El General va fer una crida a tots els francesos per salvar la pàtria de l’invasor Sense curar-se dels partits que, en un insòlit atac de decència i moral, van donar suport tancat a DeGaulle.
Però, per raons que estan per esbrinar, el MHP Puigdemont va abandonar la seva trajectòria de líder carismàtic de tots els catalans i es va presentar a unes eleccions com a president d’un partit i com a president d’aquest partit continua. La figura de DeGaulle es perd a l’horitzó i en canvi guanya força la de Pimpinella Escarlata. No només perquè segueix burlant la persecució de l’Estat espanyol i els seus agents, sinó perquè, igual que l’heroi britànic, es mobilitza no pel país, sinó pels militants i votants del seu partit, com Pimpinella pels aristòcrates reaccionaris.
Tanmateix, el poble contínua confiant en el president Puigdemont que seguirà sent el líder carismàtic de tot l’independentisme, fins i tot contra la seva voluntat. Molta gent li votarà, però moltíssima més ho faria sinó tingués cap hipoteca de partit. I aquesta és la diferència entre un referèndum de fet i unes eleccions autonòmiques.