Hi ha qui ha dit des del nacionalisme català –el mateix president de la Generalitat- que el pacte entre Comuns, PSC i PP per evitar un alcalde independentista és un pacte contra natura. Crec que és un error. No m’ho sembla. Em sembla, això, sí un pacte contra el mateix discurs dels qui han pactat. Però és un pacte perfectament natural en l’eix nacional, com ho va ser en el mateix sentit el de quatre anys enrere entre Comuns, PSC i Manuel Valls: un pacte en clau nacional entre forces antiindependentistes contra l’independentisme català. Un pacte tan natural que es repeteix. I tan clarament en clau nacional que tant es pot fer servir contra Ernest Maragall, tot considerant-lo part del bloc progressista, com contra Xavier Trias, caricaturitzat com a màxim exponent de la dreta. Tan nacional i tan transversal en l’eix-dreta-esquerra que hi caben a la vegada els Comuns, els socialistes, Valls i el PP.
Per a un nacionalista, l’eix nacional és un eix natural (sigui a favor o sigui en contra), i probablement el més present i operatiu de tots en la pràctica. També el pacte entre Junts i Esquerra era un pacte natural, en aquest eix nacional, a l’Ajuntament de Barcelona o al govern de la Generalitat. Tots són pactes construïts en clau nacional, des d’un nacionalisme o des de l’altre. Però els firmants del pacte de Barcelona, sobretot els socialistes i els Comuns, s’han omplert de sempre la boca d’un discurs que diu que l’eix nacional no és rellevant en política, que el veritable eix important –l’únic natural- és només el que confronta dretes contra esquerres. Dir doncs que el pacte de Barcelona és contra natura és comprar-los el discurs.
Si creus –com els nacionalistes, com se suposa que creu el president de la Generalitat- que l’eix nacional és un eix polític natural i rellevant, sense negar l’existència també de l’eix dreta-esquerra, però considerant que no és l’únic, el pacte de Barcelona és perfectament natural. Si creus, com proclamen socialistes i comuns, que l’únic eix important i natural és el dreta-esquerra i que això de l’eix nacional és irrellevant, llavors aquest pacte amb el PP és profundament antinatural, i fins i tot aberrant. Xoca frontalment amb el seu discurs. Si dius que el que importa veritablement és la confrontació entre la dreta i l’esquerra, costa encabir-hi amb naturalitat que el PP barri el pas a un alcalde de dreta i que Comuns i socialistes barressin els pas a un alcalde d’esquerres fa quatre anys. La lògica ha de ser una altra.
El pacte a Barcelona ha estat entre el que són les forces que han pactat, no entre el que diuen que són. No han traït el que són, la seva naturalesa. Han traït el que diuen que són. El seu problema no és que no sigui una suma legítima, i tant que ho és. El seu problema és que per arribar-hi han hagut de violentar el seu discurs i fer el contrari del que deien que farien. Mentir, vaja. Proclamaven que només calia tenir present l’eix dreta-esquerra i que això de l’eix nacional era un fòssil que mantenien els nacionalistes per victimisme. I han acabat decidint en funció d’aquest suposat fòssil. El pacte de Barcelona és perfectament natural, perquè respon a dues lògiques absolutament naturals i operatives: la del front (nacional) antiindependentista i la de la conservació del poder per tots els mitjans a l’abast.
Comptat i debatut, en les institucions més grans i rellevants, des de Barcelona a Vitòria o a Pamplona o a València o a les Balears, s’expliquen més en l’eix nacional que en l’eix esquerra-dreta. Els socialistes, que havien acusat Esquerra de preferir el procés al progrés, han fet exactament el mateix que criticaven: preferir el procés (en contra) que la hipotètica solidaritat progressista. Buscant primer el vot de Valls, després el del PP. Potser resultarà que això de l’eix nacional és més rellevant en la pràctica del que diuen tan emfàticament. I que això de l’eix dreta-esquerra en la pràctica és més secundari, més gasós i més retòric del que proclamen quan el presenten com l’únic motor de la història i fingeixen que és el que tot ho mou i tot ho explica.
9
1
