La campanya contra Sílvia Orriols ha fet figa amb un efecte Streisand grandiós. Tots els mitjans, els polítics, els analistes i els experts en tot, garlant enfebrats a tot arreu contra “l’extrema dreta”, li han fet una propaganda que ella mai hauria somniat. La van convidar a una trobada a 8TV amb intenció d’anorrear-la, colgant-la sota els improperis d’uns tertulians i presentadors inútils i abusius i es van trobar una reacció tan indignada a les xarxes que es van veure obligats a tornar a convidar-la i deixar-la parlar. Ja s’ho trobaran quan l’Aliança Catalana es presenti a les eleccions catalanes, que ho farà.
Qualificar d’extrema dreta aquesta fràgil dona que recorda la figura d’una Joana d’Arc, tot i no ser pubilla, com la d’Orleans, palesa la misèria intel·lectual de la partitocràcia. És una proposta que ofèn qualsevol sentit de la mesura. Hom identifica l’extrema dreta amb força física, volums grossos, muscles, mascles i femelles de pèl al pit. Sobretot, hom identifica l’extrema dreta, per experiència, amb l’ús de la violència en política. I, que jo sàpiga, ningú fins ara ha registrat cap signe de violència als actes d’Orriols.
Li retreuen que digui no ser de dreta ni d’esquerra, com fan sovint els feixistes. Els feixistes, però també tota mena de nacionalistes i d’independentistes, i amb molta raó. Si el teu objectiu és la independència, seràs d’esquerres, de dretes o de la quarta dimensió, però el que has de fer és callar-t’ho perquè a la independència li cal la unió de totes les idees, no només de les teves. La Sílvia Orriols és independentista i, com a tal, es considera per damunt les ideologies polítiques. És el que té ser una ciutadana normal, ordinària, esdevinguda política per la mateixa raó que la pagesa de Domrémy va esdevenir militar, perquè se sent cridada a resoldre un problema que considera vital per al seu poble, la seva nació. Una altra cosa és que ho expressi malament.
L’acusació d’extrema dreta escau com anell al dit a Vox perquè es considera a la dreta de la dreta, el PP. I Vox ha aconseguit 124 regidors. Per què tots els comentaristes en nòmina dels partits polítics no es llancen sobre Vox? Es diu que el que cal fer amb l’extrema dreta és combatre-la i, si més no, sotmetre-la a l’ostracisme, no parlar-ne. Per què, però, de Sílvia Orriols sí, i sense deixar-la explicar? Sembla obvi, oi? L’extrema dreta de debò, la dels hirsuts nets del caudillo, no resta vots als partits dits independentistes; però Orriols, sí. La qüestió, doncs, no és l’extrema dreta, que importa un rave a l’establishment polític-mediàtic. El que l’importa i l’espanta és la barreja d’independentisme i qüestió immigratòria. Na Sílvia ha tocat una tecla molt popular que pot trobar ressò a tot arreu.
L’acusació de xenofòbia, com la de racisme, apunta un punt feble no tant del discurs de la Sílvia (que és ja pura correcció política) com dels gestos, la propaganda, l’agitació que es fa a les xarxes, les imatges que es transmeten. La xenofòbia i el racisme no estan en el discurs, sinó en el tarannà de la gent, el capteniment dels seguidors. És un terreny relliscós on és fàcil atiar passions populars que duen a conflictes culturals. Aquestes acusacions donen per descomptat que el fet de plantejar el problema de la immigració, com fa Orriols, ja és un primer pas cap al conflicte que es vol evitar. I, certament, hi pot ser. Tot dependrà de com es plantegi.
La campanya contra Orriols és un xafarranxo d’extinció d’un foc municipal que amenaça d’estendre’s i que té moltes possibilitats de fer-ho. És el nivell municipal on es viuen els problemes de la gent que sovint pensa que les autoritats de la Generalitat, govern i Parlament no fan res per resoldre les seves dificultats de la vida quotidiana. Però això posa de manifest el problema, que no és la Sílvia Orriols o el seu partit, sinó el país sencer. Si la gent se sent desprotegida per l’autoritat política, compta amb les tres famoses opcions de Hirschman, marxa, veu, lleialtat. La lleialtat no és ni tan sols concebible, després del que s’ha viscut; la marxa és impossible; només resta la veu.
Del que es tracta és que aquesta veu no esdevingui Vox.
41
