El darwinisme social, aplicat barroerament a la lluita de classes i eventualment a la de races, avui té pocs adeptes. Ser al cim de l’escala social era prova irrefutable de superioritat no ja biològica sinó moral. Quan jo era molt jove i viatjava pels Estats Units fent autoestop, una vegada a la sortida de Houston em recollí un conductor amb aspecte de potentat. Durant el trajecte m’explicà que als Estats Units qui no es fa ric o és curt de gambals o és una mala persona. Aquella versió tan crua del somni americà era el pòsit secular de la doctrina calvinista, d’acord amb la qual la salvació eterna es refracta a la terra en el benestar temporal.
Amb les reserves implícites sobre el perill d’aplicar les idees científiques on no correspon, s’ha de dir que hi ha arguments per traslladar la doctrina de l’evolució a la història i la sociologia. La prevenció que condemna extrapolar-la de la biologia per explicar la formació i metamorfosi dels ens socials té tot l’aspecte de ceguesa ideològica. Recorda la por dels creacionistes quan se’ls demostra que el temps i els processos orgànics fan innecessària la hipòtesi d’un deus ex machina. Darwin va jubilar l’artífex universal de la mateixa manera que Newton feu innecessària la hipòtesi aristotèlica del motor immòbil. Darwin va escriure que “quan dues tribus primitives competien en un mateix territori, la que tingués més individus fidels, valents i prestos a ajudar-se i defensar-se entre ells guanyaria i conqueriria l’altra. Una gent egoista i contenciosa no es cohesiona, i sense cohesió no es pot fer res”. La història catalana és la d’una gent incapaç de cohesionar-se al voltant de l’interès comú més bàsic, el de la supervivència com a poble. La dissensió, excepte alguns episodis de solidaritat efímera, explica el fet que, a diferència d’uns altres pobles de matriu històrica concomitant, els catalans no s’hagin expandit després del breu període de relatiu domini mediterrani, aviat clausurat per uns altres pobles més cohesionats. D’ençà de llavors, han retrocedit amb la sistematicitat expressada per la dita que a cada bugada perdem un llençol.
Amb la minsa excepció de l’Alguer, cap dels territoris conquerits pels catalans no conserva la llengua ni a penes la cultura tret d’algun element residual. Tampoc no es conserven en cap dels països d’emigració catalana. Els rètols d’alguns carrers de San Francisco exhibeixen nomenclatura catalana, però ningú no en sap la història. L’Amèrica Llatina és plena de cognoms catalans, però els portadors sovint no en tenen consciència. Ara mateix tinc a classe una estudiant amb els dos cognoms catalans, però ni ella ni els seus familiars, radicats a Madrid, tenen cap memòria genealògica de l’origen. La diàspora catalana mai no forma comunitat ni exhibeix continuïtat. Històricament, el català es fon dins la societat d’arribada i rarament deixa rastre en la segona generació. Amb el temps la indiferència a la conservació dels trets col·lectius s’ha reabsorbit en la societat d’origen i opera a l’interior del país. Ara és la immigració, més que no pas l’emigració, la que actua com un àcid sobre la cultura i la llengua sense que els naturals reaccionin, com ho fan els organismes sans davant els reptes del medi. Cohibits per un catecisme ideològic que no té cap més objectiu que neutralitzar l’instint de supervivència, els catalans s’encarreguen de la pròpia repressió, com ho feia el Jüdischer Ordnungsdienst, la policia jueva dels guetos. Hi col·laboren els partits, esdevinguts dòcils a l’estat amb la vana il·lusió que així ajornen el cop definitiu. Hi col·laboren els mitjans fent un boc expiatori i uns intocables de l’únic partit que sacseja el son ideològic dels polítics mentre la vida catalana s’apaga per manca “d’individus fidels, valents i prestos a ajudar-se i defensar-se entre ells”.
Potser Catalunya evoluciona cap a una espècie diferent de societat i d’aquí a unes quantes dècades no en restarà res més que una llengua morta i una cultura fòssil. Aquesta no és cap prospectiva esbojarrada; més aviat una de força probable. I sobretot una que fa mal. Per això han sortit darrerament veus que criden a l’optimisme, com si l’optimisme fos l’ungüent màgic per a tots els mals i no pas la droga amb què el país ha al·lucinat fins a arribar al Primer d’Octubre. La situació és tan desesperada que alguns demanen responsabilitats als qui descrivim la realitat de manera fidel a la imatge que ens pervé i no al servei de les necessitats analgèsiques dels qui es pensen conjurar el desastre consolidant-ne el rumb. Que hi hagi periodistes que demanen càstigs per als qui sonem l’alarma és la prova que el doctrinari progressista com més va més s’assembla al de la Falange quan preceptuava l’optimisme al final dels Punts Inicials del manifest fundacional.
No hi ha pas mala intenció en el fanatisme amb què els progressistes condemnen els qui ens neguem a pintar de rosa les postes de sol. Tampoc n’hi havia en els seus precursors feixistes, no menys idealistes que els radicals d’avui. El que hi ha és estupidesa culpable o, potser més enraonadament, una mandra epistèmica considerable que els aboca al panglossisme, la doctrina establerta pel famós personatge de Voltaire. Com diu l’antropòleg Lionel Tiger al llibre Optimism: The Biology of Hope: “Els éssers humans tendeixen a veure conscientment allò que volen veure. Literalment, tenen dificultats per veure les coses amb connotacions negatives i, en canvi, veuen amb molta facilitat els elements positius”.
