Algunes enquestes publicades aquest últim cap de setmana de campanya electoral a Galícia indiquen que el PP podria perdre la majoria absoluta diumenge que ve. D’altres, indiquen que la pot retenir pels pèls. Però aquesta no és la notícia. Encara que no ho sembli, el PP no ha presidit sempre la Xunta. Abans i després de Fraga, Galícia havia tingut un president del PSdeG, és a dir, del PSOE. La notícia és que, per primera vegada a la història, seria el BNG qui presidiria, amb Ana Pontón al capdavant, un eventual govern en què els socialistes serien els segons, a remolc d’un galleguisme decidit i desacomplexat.
Aquesta és la gran oportunitat de Galícia el 18-F, la d’acabar amb el fatalisme del caciquisme del PP que gran part de la població considera insalvable, la no deixar-se arrossegar pel seguidisme de Madrid del PSdeG, un mal menor que s’ha demostrat estèril. El que reclama aquesta nació és deixar de ser una colònia, una “colònia interna de l’Estat”, com la defineix en l’entrevista publicada a El Món Xosé Manuel Beiras. El vell líder nacionalista gallec s’ha reconciliat amb el seu antic partit –encara que ell prefereix no expressar-ho en aquests termes– i demana el vot per a Pontón des d’Anova, la formació amb la qual es va escindir del Bloque. Si el BNG arribés a la presidència cometria errors, com tots els partits que governen, i ja se’l criticaria quan calgués, però Galícia hauria fet un gir i ja no tornaria a ser la mateixa.
Aquest punt d’inflexió no seria només una oportunitat per als gallecs, sinó per a totes les nacions contingudes, de moment, en l’Estat espanyol. Tant Beiras com Suso de Toro, també entrevistat per aquest diari amb motiu de les eleccions en les quals ell ocupa un lloc simbòlic al final de la llista de Pontón, asseguren que el nacionalisme del BNG és i ha de ser diferent del català i del basc. És impossible rebatre aquesta afirmació, però un PP caigut en desgràcia definitivament per la pèrdua del feu gallec i un Pedro Sánchez condicionat per tots els sobiranismes governants a Galícia, Euskadi i Catalunya seria, ara mateix, en el mentrestant, el millor tsunami per a totes aquestes nacions que malden per la seva supervivència.
