L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, s’ha enfangat sense adonar-se’n en un episodi d’aquells que fan totes les alegries dels sociolingüistes. Així justifiquen l’ofici. Omella va viatjar fa dies al Vaticà per participar en la cerimònia de benedicció papal de la Moreneta de Girona. El papa va llegir la invocació en castellà –Dios de ternura– i en aquell moment, segons algunes versions, va demanar a l’arquebisbe de Barcelona com és que aquell text no havia estat redactat en català. Segons la versió del cardenal, Francesc es va limitar a preguntar-li en quin idioma l’havien escrit i ell només li va aclarir que en castellà.
Com que l’Abadia de Montserrat ha penjat el vídeo d’aquell moment concret, les dues versions es poden contrastar. Les primeres paraules que es creuen papa i cardenal queden entelades pel cant coral de l’Escolania de Montserrat, però després, quan acaba la refiladissa, es pot sentir clarament que Francesc pregunta: “¿No tendría que ser en catalán?” i que Omella respon secament: “No”. Potser no el va entendre bé. O potser la memòria és selectiva.
En una entrevista amb Jordi Basté el cardenal ha atribuït la responsabilitat de la llengua del text “als monjos de Montserrat”, però li sembla lògica la tria perquè “el papa no sap parlar en català”. La conclusió és excessiva. Ni el mateix papa, per molt sant pare que siga, és capaç de dominar bé tots els idiomes en què es veu necessitat de parlar. Moltes vegades es limita a llegir. Si es tracta d’una llengua romànica, Francesc és llarg i la pronúncia no sol ser tan complicada perquè l’estaque fins al mànec. A més, per a algú que s’expressa amb total fluïdesa en italià, la cosa encara resulta molt més senzilla. Joan Josep Omella no hauria de qüestionar les aptituds lectores de sa santedat. Més aviat, la reserva respon als prejudicis habituals que consideren innecessari expressar-se en català –un idioma “difícil”– si qui ho ha de fer coneix el castellà.
Hi ha molts apriorismes en l’actitud del cardenal, però el pitjor no és evitar-se les complicacions -com va quedar ben clar a l’entrevista- quan és tan fàcil recórrer al idioma “que entendemos todos”. N’hi ha un de més lamentable: la pròpia subestima. Joan Josep Omella és de Cretes, a la Matarranya, on es parla català. L’altre dia, quan el cardenal donava la pròpia versió de l’incident lingüístic a RAC1 amb la Moreneta gironina pel mig, es va referir al seu amor per la llengua d’aquesta manera: “No sé què ha passat aquí, quin moviment s’ha fet en contra de la meua persona o de la llengua catalana o castellana. Jo parlo en principi malament el català perquè soc de la Franja i allà el parlem a la nostra manera, però bé, entenc el català, i les meves gloses dominicals estan fetes en castellà i en català, i les homilies també. Tinc una admiració i un carinyo molt grans a la cultura catalana i la llengua catalana, com no pot ser d’altra manera perquè quan vaig nàixer la llengua primera que vaig aprendre va ser el català, però de la Franja, evidentment. I amb la meua mare, el meu pare i la meua família tota la vida he parlat amb el xapurreau, que diem allí a la meua comarca del Matarranya. Jo no tinc res en contra de la llengua, al contrari, al contrari, al contrari. L’estimo molt perquè és una llengua, per a mi, la materna”.
L’estima a la llengua “materna” o “de la família” és un recurs que fan servir sovint els parlants que es defensen d’una crítica de desafecció. Però aquesta condició no explica res, o encara millor, no ho explica tot. Hi ha gent que té el català com a llengua materna i que considera que no és útil o no li dona el prestigi que ell requereix en altres àmbits externs. Els poetes renaixentistes valencians -i abans que ells, alguns escriptors durant el llarguíssim període que temps enrere, per aclarir-nos, denominàvem “Decadència”- retreien als seus compatriotes la deserció lingüística -bàsicament en la literatura- perquè havien abandonat “la llengua que heu mamat”, però, paradoxalment, els mateixos que apel·laven a la llet i l’idioma materns el bandejaven en els registres que consideraven més cultes -o més útils- que la poesia.
El recurs, doncs, és afectiu, sentimental, però vell i, segons com, trampós. Quan Joan Josep Omella proclama que el català és la llengua “de casa”, en realitat només diu això: que és “la de casa” i no necessàriament la més útil per a segons quins altres usos. I, per desgràcia, el català a la Franja es reclou en les cases, perquè les diferents administracions -sobretot, el govern aragonès- han estat incapaces de donar-li més importància, més transcendència.
Es preocupa el cardenal Omella de la llengua que es fa servir en el culte catòlic als pobles de la Franja? Comenta amb el bisbe de Barbastre el fet gravíssim que el català no passe del llindar de les cases per travessar el dels temples? Si ho ha fet, si ho fa, realment demostraria que se l’estima molt. Si considera que el català a la Franja ja està bé dins les cases, se l’estima ben poc. O l’estima d’una altra manera: domèstica i molt limitada. Això sí, tan materna com vulga.
L’episodi encara s’embruta més quan Joan Josep Omella afirma que parla “malament” el català perquè és de la Franja. Ignorància o autoodi en estat pur. Cap catalanoparlant de la Franja el parla “malament”. El parlen com l’han de parlar. Efectivament, a la seua manera. Si de cas, com que la majoria no l’han après a l’escola ni el saben escriure, hi introduiran alguns castellanismes. Però no més que un parlant de Barcelona.
Precisament, aquest ha estat el recurs, la trampa, que fan servir els que sí que odien la llengua -l’hagen après a casa o desaprès a l’escola- per segregar-la. Si la gent de la Franja parla “malament” allò que parla, “allò” ja no és una llengua -i encara menys, Déu els en salve, català-. “Allò” és “patuès” o “xapurreau” -com recorda tendrament, però equívoca el mateix cardenal- o qualsevol altra gaita prescindible i exterminable, com aquella atrocitat del “lapao”.
Joan Josep Omella hauria de saber que parla un català magnífic, tan digne i vàlid com qualsevol altre, es parle a Girona, Barcelona o Olot. I hauria de saber també que aquest idioma, que ell parla en una variant tan meritosa com qualsevol altra, és relativament fàcil per a algú que coneix altres llengües romàniques, com el mateix papa Francesc, que és capaç de llegir sense cap dificultat un text en català. Tal com fa quan es tracta del francès o del portuguès. Omella no parla malament el català i només hauria de preocupar-se perquè el papa el poguera compartir joiosament amb ell i amb tots els catalanoparlants.
