I dic tontos, en to col·loquial, incloent-m’hi. La clau de tot plegat és la llengua i no l’amnistia ni les rodalies ni els impostos. Tot va lligat, clar que sí, però cada cosa al seu temps, per ordre. I si pot ser, amb una estratègia i no un campi qui pugui. I encara menys, plorant per les cantonades i cantant ja les absoltes pel català, en un funeral ploramiques de tercera.
Però, abans que res, la llengua.
De tota la brillant jugada negociadora desplegada per Puigdemont, que ara és normal -no ens posem nerviosos- que entri en una fase de confusió, paranys, amenaces d’estripar les cartes i tot l’arsenal habitual de tècniques de negociació, la peça clau és la llengua. Amb la mesura simbòlica, potent i fràgil del català al Congreso, sí. I amb l’intent, que serà complicat i frustrant, però és viable, de situar el català a Europa en una zona de respecte.
L’amnistia pertany a una voluntat, humanament bondadosa en part i en part políticament interessada, de guarir ferides. Més encara després d’aquells vergonyosos indults VIP que ens vam empassar pel bé de la causa, amb una generositat que mai no ha estat agraïda ni reconeguda pels nostres polítics.
L’amnistia pertany al passat, al tancament de la carpeta de l’octubre del 17, de la repressió desfermada, de l’abús de la llei. Cal l’amnistia? Poca gent ho discuteix, excepte la ultradreta castellana, venjativa i punitiva, que voldria una foguera inquisitorial per cremar a foc lent tots els sediciosos que van gosar plantar cara a l’Espanya imperial.
És just, humanitari, intel·ligent i necessari rescatar els que han quedat enrere, els que han caigut presoners als camps de reeducació política i escarment creats per la monarquia, la justícia i la policia castellanes, a més dels tenebrosos amos i senyors de les seves clavegueres.
Els partits -catalans i castellans- han aconseguit centrar-ho tot en l’amnistia, que bàsicament interessa als que van pringar i els que van ser pringats en la boja fugida cap endavant del 2017 i en una aturada en sec, demencial, a dos mil·límetres del precipici… o d’una independència molt difícil i conflictiva, però força possible. Deixem-ho estar, no ho lamentem més, oportunitat perduda i carpeta tancada: una revolució fallida, amb unes quantes victòries parcials molt interessants, que obren oportunitats de futur.
L’amnistia potser serà fer les paus amb el passat, i ja ho anirem veient, però la llengua pertany al futur, a la nació del futur. O millor dit, a les nacions occitano-catalanes i a les nacions i llengües germanes d’Europa. El camí bo és el català i no l’amnistia.
La nació se salvarà per la llengua. Tinguem-ho clar. No per llançar-nos-la pel cap, com tant ens agrada, no per somiar truites lingüístiques, no per somiquejar ni anunciar la seva agonia i mort dia sí i dia també. Una mica més d’orgull, d’esperança i de força, recoi.
L’eina de futur més poderosa és la llengua, la cultura. Això és fàcil de dir, queda molt bé i costa molt, molt, de fer. Tenim l’oportunitat històrica de canviar la tendència i enfortir el prestigi científic i acadèmic, laboral, quotidià, laboral, literari, cultural, audiovisual i institucional del català. Una immensa oportunitat que molt em temo que no valorem prou. Com si fos una mena de propina a l’amnistia, quan en realitat és la clau del futur de la nació. Insisteixo, amb visió europea, que ja va essent hora de practicar-la més i predicar-la menys. Ara toca enfortir i eixamplar Catalunya, o millor dit, la civilització occitano-catalana, i fer-ho també al costat de totes les petites o grans llengües d’Europa. No contra sinó al costat, des del respecte mutu.
Això va de construir una alternativa a l’Europa de les grans llengües, que són instruments de poder dels grans estats. Això va de salvar l’ànima diversa i plural d’Europa i d’entendre que és i pot ser encara més el millor lloc del món per viure-hi, el més democràtic, el més just, el més segur, el que respecta més drets i llibertats, amb totes les seves contradiccions i defectes. O no aprenem res amb les lliçons d’Ucraïna, Rússia, Israel, Palestina, o l’Iran?
En la llengua tenim el futur, la força capaç de mobilitzar i cohesionar una societat i de fer-se respectar, que ja va essent hora d’aixecar el cap. Amb visió europea, sisplau, europea. No d’un petit apèndix cultural llatí o ibèric, sinó des del nucli central d’un projecte europeu endormiscat, atrofiat, però que és el millor dels futurs possibles.
Ja va essent hora de deixar de fer el «tonto», de perdre el temps en politiqueries barates i de baixa volada. Si esperem que ho facin la política catalana o la madrilenya, estem llestos. Van a la seva, a les seves coses. Cal recuperar l’esperit de la nació, de les nacions en clau europea: això ve sempre de baix, de la gent, de les idees. O ens despertem i ens arremanguem i ens deixem d’elucubracions electorals i partidistes (mentre el país i l’estat funcionen en mode pilot automàtic, sense ningú al timó) o no trigarem a trobar-nos en un camí sense sortida i votant com ninots fins a la setmana dels tres dijous.
