Els ha sortit i han programat una noia fotogènica, telegènica, impecable. L’uniforme militar de Leonor funciona, com li funcionava al seu pare Felipe, al seu avi Juan Carlos o al besavi Francisco Franco, l’autèntic i exitós fundador de l’actual dinastia. Unes quantes fotos fent maniobres i disparant amb un fusell també hi ajuden. I encara falten les imatges amb uniforme de la marina i l’aviació, molt més romàntiques i espectaculars que la infanteria: una mena de Top Gun a l’espanyola.
Ens venen Leonor com una noia seriosa, professional, responsable, moderadament moderna, més preparada (si és possible) que el seu preparadíssim pare… Això només és el principi: aviat li trobaran cent virtuts més i acabaran per creure’s que ha estat designada hereva de la corona per la gràcia de Déu. Com el besavi Paquito, ves per on.
Per a això ja s’ha posat en marxa, fa temps, l’ensucrada maquinària mediàtica dels cortesans i súbdits. Dia a dia va pujant el nivell de piloteig, genuflexió bavejant i submissió medieval a la monarquia. Des d’excessos d’entusiasme (de l’estil de Leonor es casa amb la constitució, com si fos una mena de monja-soldat) fins a fantasies tronadetes: per exemple, inventar una Generació Leonor, per apropar-la al poble, com si fos una més entre la ciutadania extasiada i rendida als seus peus.
Però no ens enganyem amb tanta dolçor i tanta anestèsia. El jurament de la Constitució, aquest dimarts, i el jurament de la bandera han estat dissenyats com cerimònies militars. Pura escenificació de poder, d’una monarquia disfressada de constitucional i parlamentària, quan en realitat és una monarquia militar, que borboneja amagada entre les ombres de l’estat i juga un paper decisiu en la política, just on no hauria de tenir cap paper. El rei espanyol regna, mana i governa. I a sobre és el cap suprem de l’exèrcit, per si algú no ho havia entès: l’exèrcit és seu i no del govern, que simplement paga les factures i les nòmines.
Aquesta és la crua realitat, però ens expliquen un bonic conte de fades per a infants. I ara a sobre ens posen a la portada la pentinadíssima i maquilladíssima imatge de Leonor. Cal reconèixer que és una bona jugada.
Saben que el poble castellà, a diferència de catalans, valencians, mallorquins, bascos i gallecs, caurà rendit als peus de la futura reina vestida d’uniforme militar. Saben que al seu regne no hi ha republicans de veritat, només de façana. I els altres republicans, els de les terres colonitzades, els tenen de moment força reprimits, barallats i despistats.
L’Operació Leonor és una superproducció televisiva i publicitària, una estratègia de restyling per a un estat tan potent com en precari equilibri, un estat que no estan disposats a reparar ni replantejar: com a molt li donaran una mà de pintura. En tercer lloc, aquesta operació és un avís claríssim destinat a desafectes, sediciosos, reformistes somiatruites, polítics saltimbanquis i tota mena de traïdors a la sacrosanta pàtria: ull, que hi ha coses que no es toquen.
L’estat es mostra tal qual, com és, com li agrada i li convé ser. D’uniforme militar, policial o judicial. Poder dur, disposat a tot. Encarnat en una noia que aporta un toc de modernitat i d’imatge soft a les crues entranyes del poder castellà. Això és el que s’està escenificant.
En paral·lel, Sánchez continua desplegant el seu brillant joc de cartes, molt atent a no traspassar ni un mil·límetre les línies vermelles. Aquesta és l’altra operació d’imatge, més de cara a l’exterior que cap altra cosa. Ni el monarca ni els seus tiranosaurus rex de la ultradreta espanyola, en total fora de joc, mai no li agrairan prou a Sánchez la rentada de cara que té en marxa i que, en el millor dels casos, serà més aviat cosmètica i acabarà empantanegada en la teranyina de les trampes polítiques i judicials que ja estan preparant.
Però Sánchez és massa líquid, massa pillo, massa polític i massa poc estadista… i té massa enemics.
L’Operació Leonor encaixa perfectament en aquest temps de guerres i uniformes i constitueix un missatge de seguretat, molt discutible, però visualment eficaç. Serà un magnífic complement a l’assalt definitiu al poder polític que somia la ultradreta i que, si no es produeix cap miracle estratosfèric, culminaran en un termini no massa llarg. No ens hauria d’estranyar que el pare de Leonor s’ho mirés complagut i satisfet…
