Una constatació pràctica de quan un règim està en crisi és pels terratrèmols electorals que van associats als moviments tectònics d’una societat en mutació. I, certament, des que Aznar va impulsar, amb el tomb del segle, una impugnació reaccionària i neoliberal de la Transició, les diverses crisis, amb més o menys intensitat o transcendència s’han anat succeint en un país amb elevades incerteses sobre el futur.
Com que servidor de vostès té deformació d’historiador, posseeix certa predilecció per una mirada àmplia combinada amb el culte als detalls significatius i les paradoxes. I per això, opino que cal defugir de les sigles, les declaracions, els percentatges, les xifres, les inevitables maniobres de distracció i mirar amb amplitud el paisatge. El paisatge abans de la batalla. Perquè, efectivament, s’albiren batalles ideològiques, culturals, i finalment, les més essencials de totes: les socials i nacionals, perquè és evident que el clima electoral, creixentment radicalitzat, ens dibuixa antagonismes difícils d’administrar.
Anem a pams. Per entendre què està passant, detecto onze claus explicatives i una addenda final
Obvi autoexili de l’independentisme
La primera qüestió que ha influït en els resultats és la més òbvia i es veia venir. La gran decepció d’un independentisme que va posar les seves costelles contra l’autoritarisme otomà de l’Estat, ha emès un no-vot protesta. S’ha volgut castigar a uns partits que expliquen sopars de duro en la seva actitud submisa davant els òrgans repressius del poli dolent (PP-VOX) i el poli bo (PSOE i “esquerra fraternal”). I això s’ha explicat de diverses maneres, des d’un vot protesta nul o blanc, quedar-se a casa i creure (al meu entendre, ingènuament) que una sacsejada farà canviar l’actitud d’uns partits que es troben massa còmodes amb l’independentisme a fora del carrer, o mirant de donar suport a partits nacionalistes sense gaire convenciment (i Trias faria bé de ser conscient que té massa vot prestat). La qüestió és… i ara, què? Ens enfrontem a unes eleccions generals que agafa a contrapeu a uns partits que poden veure erosionats encara més el seu cabal electoral, i a unes entitats independentistes que haurien de recórrer més al coratge que a la imaginació.
El suïcidi woke (o identitari) de l’esquerra
Es percep un cansament creixent entre un electorat d’esquerres que, almenys una dècada enrere, podia sentir-se més o menys còmode en unes mínimes coordenades ideològiques (millorar serveis socials, fiscalitat progressiva, millors condicions laborals i salarials, control de preus de l’habitatge…) que permetien identificar un grup social amb interessos concrets. Que després l’electorat veiés decebudes les seves esperances, ja fos per la inconsistència de la política, ja fos per la limitació de la sobirania en una era globalitzada, podia generar més o menys decepció traduïda en abstencionisme. Ara les coses s’han capgirat de manera, a parer meu, incomprensible. El forat deixat per l’abandó de tot projecte econòmic i de classe ha estat ocupat per polítiques d’identitat d’importació dels campus nord-americans i amb un (pretès) antifeixisme sorgit dels carrers del nord-oest americà arran de l’assassinat de George Floyd on es fa un totum revolutum d’antiracisme, gordofòbia, LGTBIfòbia, Metooisme i l’exaltació del victimisme a partir de la teoria de la interseccionalitat (on l’essencial no és què fas sinó qui ets). En bona part, ideòlogues com Tània Verge, probablement la consellera més política del gabinet Aragonès ha estat en grau considerable artífex d’una estètica capaç de generar perplexitat intel·lectual, i una actitud cada vegada més reactiva contra un despropòsit d’inconsistències woke. Si els mitjans públics es passen tot el dia explicant que els homes blancs, heterosexuals, són tots uns malvats i potencials violadors, és previsible que molts se sentin ofesos i acabin comprant el discurs reaccionari de Vox. Si per mostrar multiculturalitat i respecte a la diversitat i cantar les excel·lències de les migracions, exhibeixes dones musulmanes amb vel (suposadament) islàmic, símbol d’imposició moral i religiosa, és normal que les esquerres siguin menyspreades per la seva deriva de postureig propi d’activistes acomodats que simulen interessar-se per la situació dels més febles.
Un 15-M definitivament enterrat
L’ensorrament de Podemos, probablement consolidat aquest juliol amb l’OPA hostil que li acaba de plantar Pedro Sánchez, representarà també el certificat de defunció del somni del 15-M d’inicis de la dècada passada, quan un anticapitalisme antiglobalista va fer un doble embat: a un sistema econòmic que representa una fàbrica de desigualtats, i a un règim del 78 que representava (i malauradament, encara avui) una farsa democràtica. L’ambició era gran, la capacitat d’autogestió, també. Tanmateix, allò no va consolidar-se, i va reconvertir-se en l’enèsima mutació de l’antic comunisme esclafat pel pes de les mateixes contradiccions i dogmatismes. L’assumpció de l’agenda woke, amb Irene Montero com a mascaró de proa han deixat en evidència el que eren: joves, brillants i ambiciosos estudiants, la majoria de ciència política, majoritàriament de classe mitjana, que van ser impotents a l’hora de controlar el preu de l’habitatge o avortar les retallades i que a sobre, van desaprofitar l’oportunitat que se’ls va oferir amb la independència de Catalunya, que efectivament hauria permès un ensorrament de la monarquia. Ara bé, actuar com a espanyols, i no pas com a revolucionaris d’esquerra, els ha sentenciat. És dubtós que Díaz, malgrat la seva indubtable vàlua política, molt per sobre dels socialistes, vagi més enllà de fer de complement d’una esquerra que no va poder, ni saber ni voler ser…
Una ERC devorada pel seu misticisme
El Capteniment d’ERC en els darrers anys requerirà d’unes quantes tesis doctorals… més en el camp de la psicoanàlisi que de la història o la ciència política. No queda pràcticament res de la seva arriada actitud capaç d’exasperar els columnistes madrilenys. La influència mística del seu líder Junqueras, implica la petició que Catalunya col·loqui obsessivament les galtes perquè els piolins es dediquin a hostiar-nos i reprimir-nos amb fruïció. I amb aquesta actitud, és obvi que no podrem ser independents. La deriva espiritualoide d’ERC exerceix un paper depressor en la moral de combat del català mitjà, d’aixafador de guitarres, d’esterilització nacional, de desnacionalització irreversible. Urgeix una d’aquelles nits de ganivets llargs que periòdicament sacsegen ERC per canviar radicalment el seu discurs, la seva praxi, la seva actitud, els seus dirigents, i sobretot, la seva estratègia i actitud. En cas contrari, l’extinció no trigarà massa a arribar. No pot ser que dos dies després del daltabaix electoral el president Aragonès, quan era obvi que, com a mínim calia fer una remodelació d’un govern farcit de mediocritats, surti a fer una roda de premsa per anunciar… patata!
Uns Junts massa separats per resultar creïbles
Trias potser semblava eufòric la nit de diumenge, perquè probablement ni s’ho esperava. Malgrat uns resultats globals de Junts millorables, hi havia la satisfacció de no enfonsar-se més del que potser alguns vaticinaven. Ara bé, una lectura amatent dels resultats ofereix un diagnòstic (cal recordar que Trias és metge) que implica vot prestat i condicional. A la pràctica, en aquest estrany partit conviuen dues ànimes: la dels independentistes sortits de l’armari i la dels nostàlgics del tombant del segle. I, mentrestant, sura en l’ambient l’espectre del putairamonetisme, expressat en la tebior ambigua de la defensa de la seva presidenta Borràs, o la seva escassa predisposició a apujar el volum polític, retòric i fàctic. Encara els falta decidir-se què faran quan siguin grans. I no n’hi haurà prou amb aturar el tramvia per la Diagonal o qüestionar les superilles. Pitjor encara, mantenir el lliurament de la ciutat als turistes o no fer res per controlar el preu de l’habitatge (les classes mitjanes són també perjudicades per l’especulació) se’ls pot girar en contra.
Unes CUP mal envellides
Després de tants anys de la seva irrupció política, quan veig la CUP no puc deixar de pensar en aquella cançó, Benvolgut de Els Manel, amb un “vostres són les promeses que ningú ja complirà (…) sou joves i forts! / i sentiu l’eternitat al vostre davant (…) i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat. / Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors, / en cada intuïció fugaç d’una vida millor, / amagat en som molt joves per tenir res massa clar”, on al final de la història, l’antiga exparella retroba el protagonista i “ella em dirà que t’ha vist vell / i, pas a pas, ja estaràs tan lluny”. Certament, les expectatives que s’havien generat amb l’entrada de David Fernández al Parlament amb aquella gent que semblava tan jove i forta, s’han anat diluint, mentre bona part del seu espai no han sabut ni volgut adaptar-se a l’esperit del temps. El seu amateurisme polític i la seva rotació ha propiciat que molts dels seus elements més valuosos s’hagin instal·lat en la seva vida privada, mentre que els més irreductibles, amb una certa versió política de la síndrome de Peter Pan, acabin com a una caricatura. Finalment, el segrest per part d’una minoria de verb encarcarat, discurs postmodern i pràctica trotskista han acabat per apropiar-se bona part d’una idea que podria haver transformat bona part de la mentalitat col·lectiva, i que avui més aviat s’assembla a una cançó nostàlgica dels Manel.
L’eclosió identitària de la dreta … o no
Amb una esquerra que ha renunciat a la classe (o als interessos materials i tangibles), que ha assumit una espiritualitat new age com a expiació del seu ateisme i que ha interioritzat l’individualisme neoliberal, les dretes estan de festa. Perquè, al cap i a la fi, el cosmopolitisme aparent, l’obsessió per desregular l’amor i el sexe, el bonisme al més pur Domund i certa addicció al pensament feble, fonamentat en l’eslògan buit i els 280 caràcters de les xarxes socials, ha implicat regalar el terreny de joc a l’adversari. Les velles dretes ofereixen valors sòlids: pàtria, família, religió que, si bé comporten nombrosos problemes, impliquen seguretats enfront un món en què la precarietat ha passat del món laboral al dels afectes. Si ens fixem en l’àmbit europeu, personatges com Lepen, Zemmour, Orban i altres prometen comunitat (pàtria, família, religió/tradició) i assoleixen el suport dels rics (perquè les seves propostes afavoreixen clarament els seus interessos) i els més pobres farts de veure com les migracions desfiguren els seus barris, els divorcis (i probablement les llibertats conquerides per les dones) generen una epidèmia de fragilitat personal, i les propostes d’hedonisme materialista implica dissoldre vells lligams i seguretats. No ens enganyem. Eslògans com “papers per a tothom”, els blancs són racistes, els homes són maltractadors, es pot ser anticlerical mentre considerem el hijab progressista, substituïm Déu per experiments educatius d’enginyeria social… generen més rebuig del que públicament la gent gosa pronunciar-se. I després de tanta correcció política, el pèndol pot oscil·lar perillosament vers la incorrecció que comporta Vox i altres equivalents.
Ayusismo és (la privatització de la) llibertat
En bona part, aquests moviments tectònics cap al franquisme sociològic thatcherià la podria simbolitzar la desacomplexada Díaz Ayuso. Algú que sap posar nerviós el progressisme a partir d’una personalitat agressiva (enfront del pagafantisme tímid i les “noves masculinitats” que caracteritza certa esquerra. I no li fa res acceptar la naturalesa roïna, desinhibida, materialista, misògina i aprofitada del comú de la gent, a qui, paradoxalment, l’individualisme, hedonisme i relativisme moral post-68, ha desinhibit. Aquesta visió despietada de l’economia i la desregulació social ha fet que, com s’ha pogut llegir per les xarxes, hi hagués una veritable massacre de gent gran a les residències privatitzades de la Comunitat. I, tanmateix, que molts madrilenys estiguin encantats que hagin pogut així heretar el pis de la iaia amb el qual podran especular i viure de rendes! De fet, en una Castella que, fidel a la seva història, manté una mentalitat d’hidalgo orgullosament improductiu, l’onada migratòria els ha servit perquè, fins i tot les classes autòctones més humils se sentin superiors d’acord amb la diferència ètnica. És per això que les grans diferències de classe en una societat segregada faci que Madrid socialment es vagi semblant a les grans capitals llatinoamericanes, on les diferències de classe es fonamenten precisament en la diferència “racial”. Això, i la turca nacionalista de rojigualda (amb les seves obsessions catalanofòbiques i amb el fantasma d’ETA) que porten a sobre, explica aquesta mena de nacionalisme excloent i despietadament thatcherista que prolifera a una capital, fonamentalment parasitària.
Una joventut reaccionària
Lligat a tot això, i a aquest reaccionarisme anti-woke, antipodemos, profundament nacionalista al més pur estil turc, consumidor de lletres de Reguetón i d’influencers postalangistes, LGTIBQfòbic i amb un seguit de principis que provocarien un atac de cor a la Tània Verge, s’està estenent especialment entre la gent jove, que no oblidem que és el principal nínxol electoral de Vox. Recordem, només, aquell episodi tan comentat dels comentaris misògins del Colegio Mayor fa uns mesos, en què es feia una esmena a la totalitat del que seria el corrent oficial de la correcció política. Hi ha tot un esperit falangista entre una gent jove a qui se’ls pretén qüestionar els seus valors tradicionals, i que veuen en el franquisme un subministrador de mística política i en el nietzsheanisme neoliberal una cosmovisió molt arrelada, i per tant molt difícil de combatre. I l’experiència demostra que no hi ha maneres fàcils de fer canviar de mentalitat a la gent més jove, tret que se li donin responsabilitats, i això vol dir exigència a l’escola, integració al mercat laboral, i implicació familiar. I amb la taxa de desocupació més elevada d’Europa i d’emancipació familiar més baixa, amb només bones paraules, no serà possible corregir aquestes actituds.
Un Pedro Sánchez addicte al balconing
Ho ha tornat a fer. El president del govern no s’arronsa. Li van els reptes. I com que, fins al moment, les seves jugades de tot o res li han sortit bé, fent bona la seva fama d’home audaç, ha tornat a llençar-se a la piscina sense saber si hi ha prou aigua. Abans de passar per mig any d’agonia amb una ultradreta bicèfala eufòrica, ha decidit passar a l’acció. L’avançament de les eleccions podria semblar un rampell, tanmateix, és una jugada, si bé arriscada, també calculada: opa hostil al que quedi de Podemos-Sumar; arraconar un independentisme paralitzat per la manca de coratge; impedir l’articulació de l’oposició d’uns barons que han fet el ridícul a les autonòmiques. Confiat en la seva baraka, no li fa por perdre, la qual cosa el pot fer guanyar. I qui més content hauria d’estar seria el règim del 78, perquè, efectivament la ultradreta bicèfala podria implicar entrar en una etapa d’inestabilitat que el faria trontollar.
L’important és el que passa a fora dels partits
A Catalunya, importa poc el que diguin els partits. La qüestió central, l’elefant a l’habitació, és la independència. I les formacions polítiques nominalment independentistes han decidit posar-se unes benes als ulls i uns taps a les orelles. El que pugui sacsejar la realitat ha de ser el carrer, i, en tot cas, la coordinació que puguin oferir les entitats independentistes. Probablement, les sentències europees podran ajudar a crear clima. Tanmateix, caldrà recórrer al coratge més que a la imaginació. Potser una llista alternativa als partits podria ser una eina de pressió. Tanmateix, no serem independents fins que no obliguem els nostres representats a què s’hi posin. Les eleccions, ni les passades ni les futures, en aquest sentit, no sembla que tinguin gaire rellevància.
Addenda: Espanya apunta cap a Visegrad
En qualsevol cas, hi ha una trista constatació. El terratrèmol de diumenge expressa el moviment tectònic de la societat espanyola vers una era de reaccionarisme extremadament perillós. Ja sigui per mèrits seus, ja sigui per demèrits d’allò que abans se’n deia esquerra i això que ahir es deia independentisme, Espanya gira vers el grup de Visegrad. Per als no habituats a aquesta terminologia, es tracta d’un conjunt de països de centre-Europa (Hongria, Polònia, República Txeca i Eslovàquia) que estan muntant un grup paral·lel i contrari a l’esperit europeu. Un grup que es caracteritza per rebuig a la UE, especialment en aquells aspectes que afecten la seva autonomia i identitat, contraris a la immigració, partidaris del control judicial directe des dels seus governs (i sense permetre interferències dels tribunals de la Unió), i que es desmarquen de polítiques lligades a drets civils (per exemple, són obertament homòfobs). Sentències europees contra les barbaritats dels tribunals espanyols contra els independentistes farà que personatges com Orban acabin esdevenint una clara inspiració per una dreta que no es pot espolsar el falangisme present al seu ADN.
22
5
