On és la novetat?

La nova llei sobre la paritat que aquesta setmana ha anunciat a bombo i plateret el govern de Pedro Sánchez és novetat sols en una petita i més que qüestionable part: la que afecta directament el govern, sigui central o autonòmic, dient que els ministres o consellers han de ser homes i dones en idèntica proporció. On quedarà una de les prerrogatives del President del Govern en un sistema parlamentari com el nostre? Això no forma part del que preocupa els que legislen, tampoc confiem ja gaire en el Tribunal Constitucional.

La discussió sobre la discriminació positiva, desigualar en la llei per igualar en la vida certs col·lectius històricament discriminats, és objecte de discussió des de ben antic, i pel que fa al nostre país, ja tenia una plasmació pràctica en la llei d’igualtat que sota els auspicis de Teresa Fernández de la Vega, va veure la llum durant el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero amb la mateixa voluntat i idèntiques contradiccions: tècniques com les anomenades llistes electorals cremallera no van evitar aleshores ni eviten ara que en la major part dels casos aquestes comencin pels homes, i la també criticada inclusió d’un mínim del 40% de dones en els consells d’administració, que tampoc és nova, es va avançar aleshores a la directiva comunitària que a finals de l’any passat va aprovar el Consell de la unió europea obligant que a partir de 2026 els administradors no executius (compte, en cap cas es parla dels CEO) de les empreses cotitzades siguin almenys en un 40% dones.

Aquesta llei que ara anuncia Pedro Sánchez com si tot acabés de començar, sens dubte trobarà un dels principals obstacles en un altre dels objectius dels que el govern de Pedro Sánchez va també vantar-se el mes passat i que és llei des del 28 de febrer, la que vol evitar qualsevol mena de discriminació a les persones del col·lectiu LGTBI. La necessitat d’harmonitzar el que cadascú se senti amb la igualtat de sexes causarà probablement més d’un enrenou, doncs no cal transformació fisiològica per ser considerat home o dona a despit del que un hagi estat al néixer. Probablement així serà més fàcil resoldre problemes com el que en una llista electoral a les Canàries en una de les passades conteses, va produir la paradoxa de que sols dones hi volessin concórrer per una circumscripció. Ara hi haurà prou amb què la meitat digui considerar-se homes per resoldre el problema. Però imagino que no és aquest l’objectiu perseguit per la norma.

Per tot això és normal el recel que els abanderats dels feminisme, en el PSOE i últimament també en el PP (no es descarta que l’objectiu sigui furgar en la ferida de la coalició de govern), considerin un problema defensar a la vegada les categories que des de sempre han significat una lluita (la de sexes) amb aquesta aposta queer per considerar el sexe una identitat a la carta. Jugar a les dues posicions és inèdit, però parlar de paritat en llistes electorals o consells d’administració, de cap manera. Per tant, on és la novetat? Potser en el fet de no saber que hi ha lluites estructuralment antagòniques, tret que se sàpiga i sigui sols i com sempre, un altre eslògan de campanya.