Amb aquest determinant llatí, ablatiu (o datiu, segons es miri) del plural, s’ha volgut identificar en l’àmbit parlamentari el tipus de norma que es proposa a debat i votació única, incloent-hi mesures que poden ser molt dispars. Algun cop s’ha utilitzat, amb ocasió d’un canvi de govern, per materialitzar una esmena a la totalitat de les mesures proposades pel sortint durant el seu mandat. També, com és el cas que ens ocupa per convalidar diversos decrets llei del govern proposant.
La convalidació òmnibus plantejada per Pedro Sánchez la setmana passada i rebutjada per la majoria del Congrés planteja certs dubtes jurídics (el que s’ha aplicat fins ara en matèria de pensions s’ha d’entendre resolt i, per tant, els pensionistes haurien de retornar el que han rebut de més durant gener?), però sobretot planteja dubtes polítics, i fins i tot morals.
És, en primer lloc, evident que la pràctica és espúria. La Corte Costituzionale italiana ja va establir fa dècades el frau que amagava fer un referèndum de reforma constitucional on s’incloguessin mesures dispars, entre les quals algunes actuessin com a reclam per acceptar la resta, potser a contracor. El mateix es pot dir de les lleis òmnibus, si també és heterogeni i fins i tot contradictori les mesures en ell contingudes. Màxim sí, com és el cas, el partit proposant i els que donen suport al PSOE tenen un espectre ideològic ben heterogeni.
Tot això és incontestable, però també ho és el fet que governs de tota mena han emprat la mesura i que la resposta positiva o negativa de la resta de partits respon en bona part als interessos polítics en joc en cada moment i no a la concreta matèria; en poques paraules, hauria negat Junts els seus vots si Pedro Sánchez ja els hagués concedit el que demanen?
Ara bé, el que crec que va més enllà del que els polítics ens tenen acostumats a veure és l’actitud del president Sánchez, la morositat amb què entoma la possibilitat que siguin aprovades per separat les mesures amb què tothom està d’acord, la revalorització de les pensions amb l’IPC i les ajudes als damnificats per la dana a València. Ah, però resulta que per a Sánchez és més important que tot s’aprovi en bloc, i que treballa per aconseguir que així sigui en una pròxima ocasió que sembla ajornada fins no se sap quan. Per què? Perquè aquest president que hàbilment fa de cada crisi una oportunitat per donar la culpa als altres, ha trobat en aquesta arguments per demonitzar el PP (a Junts sols ERC), sigui al cost que sigui. I no és que aquest no ho mereixi, al cap i a la fi, aquest tipus de maniobra no sap de colors polítics, però en el seu cas són ja tantes les situacions en què no la raó d’estat, sinó la “raó de Sánchez” ha passat per sobre de persones, d’institucions i de càrrecs, que comença a provocar nàusees.
