Ja fa temps que l’OCDE és considerat com a un superministeri d’educació. Amb la globalització, és evident que els estats han perdut bona part de la seva sobirania. Primer, l’econòmica i industrial, a còpia d’un repartiment internacional del treball (i a on nosaltres ens ha tocat la desindustrialització i els serveis de baix nivell afegit); posteriorment la social, en què les polítiques laborals, sanitàries, de pensions són decidides més a Davos que a París, Berlín o Madrid; finalment la cultural, la que permet constituir una mena d’imaginari, una representació de la nació. I aquí les coses tampoc semblen innocents, car la globalització implica també un component d’uniformització cultural. En qualsevol cas, allò que diuen mercat (amb la lletra petita trobaríem matisos) s’ha ensenyorit de les nostres existències. Sobre això darrer, els sistemes educatius són una peça fonamental, perquè tradicionalment han tingut diverses missions encomanades a una institució concreta, l’escola, i a uns mestres considerats, per posar un exemple, com a una mena de sacerdots laics de la III República francesa, amb ressons també en les nostres fràgils experiències democràtiques. Missions transcendents com ara preparar les noves generacions des d’un punt de vista tècnic i laboral (oficis i carreres); com a espai d’entrenament per a fer front a les dificultats de la vida adulta (d’aquí certes rigideses derivades de la disciplina i la introducció en l’existència reglada); com a factor de nacionalització (convertir individus diversos en membres d’una comunitat nacional); com a element imprescindible de ciutadania (adquisició d’habilitats socials i solidàries).
Tanmateix, aquesta breu enumeració de condicions presents als sistemes educatius públics són avui irreconeixibles: aquí i a la Xina Popular, que diria Carod-Rovira. Ai, no! Que la Xina Popular manté un sistema que recorda precisament al que acabem de descriure (ensinistrament laboral, nacionalització, adaptació, conversió d’infants en adults responsables), cosa que explica la seva ostensible millora en els rànquings internacionals. Aquesta davallada perceptible s’està registrant exclusivament a occident, i molt específicament en aquells països més afectats per la desindustrialització i que han estat en el bàndol dels perdedors de la globalització. De fet, hi ha una polèmica àmplia sobre allò que en diuen “efecte Flynn invers”, segons el qual, més enllà de les dades d’escolarització i la inflació de qualificacions escolars, el coeficient intel·lectual de la població (IQ) està caient als Estats Units, Canadà i Europa occidental, segons un estudi de la Northwestern University. Això vol dir que, entre 1978 i 2019, el IQ dels nord-americans ha passat de 100 a 97; el de Bèlgica de 104 a 97; França de 104 a 97; Dinamarca de 100 a 98; Itàlia, de 100 a 94. Els països industrials com Alemanya resisteixen (100 a 101), mentre que al capdamunt de la llista, trobem Singapur, amb 107. Per contra, el d’Espanya va pujar de 87 a 94, trist consol si considerem que una intel·ligència normal es mesura en 100.
Hi tenen a veure els sistemes educatius? Probablement, tot i que no ho expliquen tot. En qualsevol cas, sobta veure com s’han produït onades de reformes educatives arreu que han portat a escoles, instituts, mestres, pares i alumnes a una situació d’insatisfacció generalitzada, de desconcert, de desencís. Resulta fàcil atribuir els mals a la política. Tanmateix, la crua realitat és que bona part dels sistemes occidentals estan prenent decisions semblants, i malgrat que en un país acomplexat com el nostre ens agrada comparar-nos amb el veí per refermar la nostra condició d’addictes al desastre, el cert és que l’educació belga, francesa, italiana, britànica, fins i tot l’alemanya, experimenten una dinàmica negativa.
Què hi té a veure l’OCDE? Pràcticament tot. Com encetàvem l’article, aquest organisme internacional que, si bé és una entitat de dret privat, ha aconseguit formar part de l’entramat d’organitzacions de nacions unides i els seus dirigents tenen estatus diplomàtic, dedicada teòricament, i com expressen les seves sigles, a la cooperació i desenvolupament econòmic, dicta unes receptes de caràcter polític i educatiu que, a la pràctica, esdevenen obligatòries. I tota aquesta retòrica d’ensenyaments competencials, de metodologies innovadores, d’homogeneïtzació pedagògica representa la música que ballen els ministres i consellers d’educació d’arreu del món occidental. Crear les proves PISA els han donat un poder extraordinari que han obligat els estats a mirar d’homogeneïtzar el sentit de les reformes, perquè, al cap i a la fi, qui imposa els criteris per decidir què està bé i què, malament, acaba condicionant tothom que participa en el joc. D’altra banda, la generació d’estadístiques (tenen un impressionant aparell de recerca) i la publicació periòdica d’estudis (PIRLS, sobre el nivell de lectura; PIAAC, sobre les habilitats cognitives de la població adulta; TALIS, sobre les condicions de l’ensenyament i aprenentatge o Education at Glance, un estudi periòdic sobre l’estat de l’educació) condicionen de manera estreta les decisions locals sobre inversions, metodologies, condicions laborals dels docents, discurs educatiu o qualsevol altra cosa que acaba impactant a la nostra quotidianitat.
Ara bé, que tècnicament aquest organisme sigui sofisticat, i que els seus informes i recerques estiguin ben documentats i elaborats, no vol dir que siguin neutres o innocents. Voldria recordar que l’OCDE es va fundar sobre la base de l’entitat destinada a repartir el pla Marshall de reconstrucció europea posterior a la Segona Guerra Mundial. I aquests dòlars i donacions a fons perdut, emanats des dels Estats Units tenien com a condició bàsica abraçar l’economia de mercat i evitar qualsevol mena de política socialista, és per això que els països orientals van quedar al marge. La filosofia de l’actual organisme, amb seu al Château de la Muette, a París, no ha canviat gents. Busca orientar les polítiques econòmiques en general i les educatives en particular d’acord amb el globalisme i els interessos de les elits empresarials occidentals. Les mateixes que han abraçat la desregulació neoliberal o la substitució de la indústria per l’especulació. I en aquest sentit, les seves receptes són les que ens han portat a aquesta decadència educativa que es tradueix, per exemple, en el fet que cada cop menys persones vulguin fer de professors.
Ensenyament competencial? OCDE; treball per projectes? OCDE; deteriorament de les condicions laborals dels docents?; OCDE; privatització? OCDE. Aquest estiu venien amb la notícia, prèviament precuinada, segons la qual consideraven que s’havia d’eliminar la jornada compactada al sistema educatiu, perquè “millorava els resultats”. Qualsevol que estigui una mica habituat a llegir estudis i estadístiques sap perfectament que és completament fals. És una constant que els gabinets de premsa fan servir titulars espectaculars confiant que el públic no llegirà la lletra petita o mirarà de contrastar informació. Els estudis diversos que s’han fet des dels anys 80 sobre la qüestió recullen de manera constant que el model de jornada (compactada, de matins, o partida de matí i tarda) no té efectes apreciables en els resultats educatius, i sí, en canvi, implica, en el cas de la partida, major conflictivitat i absentisme. És obvi que l’OCDE persegueix altres objectius que no tenen res a veure amb l’educació, sinó amb el model social.
Perquè, és obvi que en les reunions anuals a l’estació balneària de Davos, l’empresariat global detecta un fenomen que (per a ells) resulta preocupant. Les noves generacions ja no volen passar-se la vida sencera a la feina. Els més joves consideren que el temps dedicat a l’oci, la família o a no fer res productiu representa un element important. Quan Anthony Klotz va detectar el fenomen, el 2021, de “The Great Resignation”, els milions de persones que, després de la pandèmia, deixaven la seva feina perquè no se’ls respectava prou, perquè no els deixava temps lliure, o perquè havien provat els efectes beneficiosos del teletreball (especialment pel que fa al control del temps), una gran preocupació ha generat entre un empresariat massa acostumat a normalitzar l’explotació extensiva dels treballadors. La proposta de l’OCDE, bàsicament es basa en això. Acostumar de ben petites les noves generacions a ser fora de casa el màxim de temps possible, segrestat per les institucions educatives i sense vida privada, com a entrenament per a ser segrestats el màxim de temps pels empresaris i així ampliar la jornada laboral en una època en què en determinats sectors (especialment els mal pagats i precaris) manquen treballadors poc disposat a acceptar condicions inacceptables.
És per coses com aquestes que convindria un debat en profunditat sobre el paper d’aquesta mena d’organismes als quals, en humil opinió personal, caldria aplicar una ordre d’allunyament.
