A finals dels anys vuitanta del segle passat, la política exterior mexicana va començar a perdre aquella brillantor que havia tingut cinquanta anys abans i que li havia donat un gran prestigi internacional. Aquesta bona imatge fou a conseqüència de la Revolució Mexicana que començà el 1910 i també per la influència de polítics molt rellevants. Un d’ells, per cert, tenia un nom amb aire gironí: Narcís Bassols, qui fou ambaixador a França fins a finals del 1939 i després representant de Mèxic a la Societat de Nacions, entre altres coses.
Durant més de mig segle, la diplomàcia mexicana va esgrimir el dret a la no-intervenció, la solució pacífica de les controvèrsies i el dret d’autodeterminació dels pobles. Per aquestes i altres raons (com el dret d’asil que va permetre l’acollida de moltíssims perseguits polítics de gairebé tots els països de parla espanyola i d’altres), la meva nació es va guanyar moltes simpaties i un gran respecte més enllà de les nostres fronteres. Malauradament, això va durar fins que els governs cada vegada més neoliberals i corruptes van començar a esdevenir-se un darrere l’altre fins a l’any 2018.
Tot plegat, va provocar que interessos i capitals estrangers, sovint indesitjables, anessin fent de les seves amb impunitat. A aquest fet, el va seguir un empobriment generalitzat. Fins i tot es va arribar a témer un aixecament general popular, però finalment la insurrecció es va canalitzar a través de les urnes quan l’actual president, López Obrador, va guanyar davant cinc rivals amb un 55% dels vots. Hom no va poder fer cap martingala en aquelles eleccions presidencials, tot i un resultat molt ajustat.
Actualment, el procés de recuperació popular és evident, com també ho és el malestar d’aquelles grans empreses que s’estaven apropiant de la riquesa del nostre país. Entre d’altres, és clar, n’hi ha d’espanyoles, que també són culpables del malestar actual en el seu país. Em refereixo, només per posar un exemple, a les anomenades elèctriques.
A Catalunya, la nova cara del consolat mexicà a Barcelona, és una mostra del canvi encapçalat per l’actual president. Avui, la diplomàcia mexicana al cap i casal, està fent la feina que li pertoca, i que no és cap altra que la de relacionar-se amb la població i les autoritats del país (siguin del color que siguin) després d’anys d’un aïllament i un menyspreu inacceptable cap a la societat catalana.
Ara us descriuré un parell d’amargs exemples que justifiquen aquesta darrera afirmació meva. El 13 de juny del 2017, tot commemorant el 75è aniversari de l’arribada del vaixell Sinaia a Mèxic ple de refugiats republicans, la Universitat i l’Ajuntament de Girona van fer un homenatge d’agraïment solemne i eixerit al poble de Mèxic i al president Lázaro Cárdenas. El consolat de Barcelona ni va assistir-hi ni es va disculpar per la seva absència.
Però encara és més vergonyós el fet que l’ambaixadora d’aleshores a Madrid va retornar, sense ni tan sols obrir-la, la carta que li envià el president de Catalunya per explicar el Procés català, tal com havia fet amb la resta de cancelleries.
Per contra, l’actual govern de López Obrador ha donat senyals de simpatia cap a Catalunya. I una bona prova del que dic és que ha fet venir a Barcelona com a cònsol a una de les millors persones que tenia al seu abast. Aquesta iniciativa ja ha començat a donar els seus fruits.
____________
José María Murià és historiador i acadèmic mexicà, fill d’exiliats catalans
2
