Encetem l’any que, probablement, serà el més estrafolari de la història recent d’Europa. Ens pot servir de consol, perquè les desgràcies que veurem tindran un toc tragicòmic que ens permetrà posar distància amb el desastre. Per primer cop tenim al capdavant de les institucions comunitàries a una dirigent amb una autèntica ambició de poder imperial. Von der Leyen vol governar Europa, vol manar i vol sentir que mana. Està convençuda que la missió del seu equip és transformar-nos en un actor geopolític internacional homologable als Estats Units i la Xina. És un deliri i el seu únic final possible és un fracàs estrambòtic.
La Comissió Europea no fou dissenyada per dirigir Europa. La seva funció és vigilar que els estats membres compleixin amb la normativa comunitària. Com va dir Jean-Claude Juncker, l’anterior comissari, són els guardians dels tractats. Per tant, en essència es tracta d’una institució que fa auditories. Els seus funcionaris elaboren informes, revisen lleis i inspeccionen el funcionament de les administracions nacionals; però no executen res. En conseqüència, no tenen cap experiència construint infraestructures ni gestionant ingents quantitats d’empleats públics. A grans trets, la Comissió Europea és una megauniversitat farcida d’experts molt intel·ligents sense cap experiència directa sobre la realitat.
Com és evident, les institucions i el seu personal no poden reconvertir-se instantàniament segons els desitjos dels seus responsables i Von der Leyen no pot implementar cap política ni produir res tangible sense la col·laboració dels estats membres; però ella creu que podrà marcar la direcció del continent perquè ara regna la desorientació. Alemanya té eleccions anticipades al febrer, a França l’executiu no té el suport del parlament, mentre que Espanya, Polònia i Itàlia són els grans valedors d’aquesta comissió. Per tant, no hi ha cap gran país que pugui oposar-se als designis de Von der Leyen.
Paradoxalment, el culpable d’aquesta incipient comissió executiva fou Macron. Com explica Yanis Varoufakis a Adults in the room, l’objectiu de Merkel durant la crisi grega fou humiliar brutalment els grecs per atemorir els francesos i obligar-los a dràstiques retallades pressupostàries. Berlín controlava els tecnòcrates de Brussel·les per amagar la seva històrica rivalitat contra París i aparentar que tot es tractava de qüestions tècniques on la voluntat política no jugava cap paper. Per resoldre la crisi, els experts tenien un reglament que aplicar i sols s’havia d’obeir ordres perquè tot funcionés correctament. Els ordres, evidentment, provenien d’una autoritat neutral, objectiva, científica, racional i sense cap mena d’interès polític o nacional, malgrat que la Comissió sempre prenia mesures que beneficiaven a Alemanya.
A excepció dels grecs, tots els països continuaren amb la pantomima i obeïren fidelment als alemanys a excepció d’un ministre francès, Emmanuel Macron. Els seus intents de col·laborar amb Varoufakis despertaren la ira de Merkel que va maniobrar perquè les autoritats europees el vetaren de totes les reunions, en una més de les moltes violacions dels reglaments que els alemanys forçaren per tallar qualsevol possibilitat d’auxili als grecs. Fou llavors quan Macron entengué, correctament, que per destruir l’hegemonia alemanya a Europa s’havia de forçar els alemanys a liderar, a acceptar públicament la seva responsabilitat i impedir que es parapetaren darrere els tecnòcrates de Brussel·les.
El 2019 el pla era el següent: les estrelles emergents de Sánchez i Macron formarien una coalició socioliberal que destronaria l’eterna hegemonia dels populars europeus. Els conservadors alemanys obtindrien la direcció de la comissió, un càrrec sense cap cartera i, per tant, més de coordinació que de conseqüències pràctiques perquè el poder resideix a les direccions generals, que es troben sota la supervisió dels comissaris. De fet, la seva importància havia brillat durant els moments de negociacions per la reforma dels tractats, però per llevar-li rellevància, precisament, s’havia creat la figura del president del Consell de la Unió Europea. Per altra part, els francesos obtindrien els llocs claus de la presidència del BCE i un supercomissari d’indústria i defensa.
Merkel, conscient de la seva feblesa perquè era el moment de la seva retirada, tingué prou reflexos per imposar una sorpresa com Von der Leyen. A diferència dels seus predecessors, era una dona i, molt més important encara, no havia completat la seva carrera política. Normalment, per a les màximes responsabilitats europees s’escollia caps de govern que entraven en la seva jubilació política després d’haver liderat un executiu nacional. No tenien majors ambicions personals i estaven experimentats i cansats de l’exercici del poder.
Tanmateix, Von der Leyen era una ministra de defensa que ambicionava ser candidata a canceller i estava causant molts maldecaps a Merkel, qui, malgrat ser amiga personal seva, no considerava que fos la millor substituta per liderar el partit i guanyar les eleccions, especialment pels casos de corrupció i ineficiència que havien marcat la seva gestió de la Bundeswehr. Per altra part, en 2019 es pensava que la principal amenaça que enfrontava Europa eren els desitjos de Trump de desmantellar l’OTAN i Von der Leyen ja havia tingut una prèvia i tensa interlocució amb els americans. Per tant, semblava una opció adequada que els francesos acceptaren encantats somiant que això augmentaria els desacords i obriria l’oportunitat per a la creació d’un exèrcit europeu fora de l’estructura de l’OTAN, la seva gran ambició.
Malauradament, la COVID ho capgirà tot. La crisi sanitària exigí una coordinació europea que, malgrat la seva absència i la desconnexió de les institucions comunitàries amb els estats membres, brillà en comparació amb la gestió dels Estats Units o del Regne Unit. Von der Leyen sortí extasiada de l’experiència i sincerament convençuda de ser la salvadora d’Europa. L’aïllament, a més, la transformà en una autèntica obsessionada de les xarxes socials amb un equip de premsa personal que dirigia malaltissament per comprovar que totes les notícies publicades sobre ella gaudien de la màxima difusió possible. Una tendència que agreujà la seva nefasta relació amb Charles Michel fins al punt que el seu equip eliminava de les publicacions oficials tota referència al president del Consell o del Parlament Europeu.
Aquest histrionisme mediàtic encara empitjorà més amb l’inici de la invasió russa d’Ucraïna. Malgrat l’inicial protagonisme conferit a Borrell, Von der Leyen volia fotos amb Zelenski d’igual a igual, perquè si l’actor era president d’un país, ella volia actuar com a presidenta d’Europa. Aquest tràgic escenari serví encara més per desencadenar la seva irrefrenable necessitat de protagonisme. Ella havia d’eclipsar a qualsevol mandatari malgrat no tindre cap poder efectiu sobre cap soldat. S’ha de dir que la resta de polítics estigueren encantats amb la seva interpretació, perquè distreia el focus sobre el seu feble compromís militar amb Kíev i la laxitud amb l’aplicació de les sancions a Rússia, temes incòmodes soterrats per la retòrica bel·licista dels discursos de Von der Leyen.
Aquesta opereta arribà al seu apogeu amb la visita sorpresa de Von der Leyen a Tel-Aviv per donar un suport total a Netanyahu, un presumpte criminal de guerra segons el Tribunal Penal Internacional que obliga a les institucions presidides per Von der Leyen a col·laborar en la seva detenció quan sigui possible. Aquesta foto era una palesa usurpació de funcions i atribucions de l’alemanya, que actuava en la pràctica amb la llibertat i discrecionalitat d’un cap de govern. Estava totalment convençuda de ser la presidenta d’un país anomenat Europa i encantada amb la seguretat que dona no ser elegida democràticament.
De fet, la seva supervivència s’ha produït pel caos que regna entre els estats membres. La feblesa de França li ha permès liquidar els macronistes que hi havia a la Comissió i prendre el poder de facto que no tenia a l’inici. No havíem tingut mai una comissió tan desconnectada dels estats membres. La comissària belga fou proposada per un govern en funcions que perdé les eleccions i, per tant, no tindrà cap vincle d’unió amb el partit que governarà Bèlgica si algun dia es forma un govern i el mateix passarà amb el representant francès. Von der Leyen, a més, ha aconseguit marginar i humiliar contínuament el Parlament Europeu fins a fer-los aprovar tot el seu equip en bloc amb una aliança contra natura de totes les forces polítiques excepte l’esquerra: socialistes, populars, ecologistes, liberals i feixistes italians estan units en el seu projecte.
La seva amistat i intimitat amb Meloni s’expliquen perquè, amb Pedro Sánchez, és la màxima valedora del seu projecte. La premsa no explica que, finalment, la nostra Comissió Europea és del sociofeixisme Mediterrani, la unió d’Espanya i Itàlia en un projecte comú que pretén fer gravitar l’eix de poder cap al sud. Un canvi liderat, irònicament per una alemanya: però possible per la crisi interna i econòmica que viu el seu país. El públic es perd en els destarifos de Brussel·les i els mitjans no tenen interès a explicar-nos el despropòsit de tenir països com Espanya i Itàlia donant suport al tractat de lliure comerç amb el Mercosur, ni polèmiques tan sucoses com la investigació per blanqueig de capitals de l’anterior comissari de Justícia.
Tanmateix, aquesta opereta ha sigut possible perquè les decisions difícils sobre la guerra d’Ucraïna les prenia i sufragava Biden. L’aixopluc de l’OTAN permetia a aquests tecnòcrates amb deliris de Napoleó jugar a la diplomàcia, però ara hauran d’assumir per primer cop les conseqüències de les seves decisions. La retirada d’Europa que planeja Trump és l’escenari somiat per tots els europeistes, especialment els francesos, però ens trobarem amb uns líders a les institucions europees sense cap legitimitat democràtica que pretenen substituir caps de govern electes. Es tracta d’un còctel explosiu de tràgiques conseqüències que pagaran, en primer lloc, els ucraïnesos quan comproven que no hi ha cap unió ni força a Europa disposada a sofrir el preu de recolzar-los i que han lliurat una guerra per formar part d’una aliança militar que, probablement, desapareixerà en els pròxims anys sense ser substituïda per un exèrcit europeu funcional. Una grotesca farsa que tindrà el seu punt àlgid quan, gràcies al tractat de lliure comerç amb el Mercosur, importem cotxes de marques xineses fabricats a Brasil.
