No sé quanta gent coneix que la paraula nació no sempre ha volgut dir el mateix. De fet, encara avui hi ha molta discussió sobre què defineix una nació i què pot distingir una nació d’una altra. Sense anar més lluny, tot i que nosaltres sempre ens hem identificat amb la llengua, hi ha nacions que comparteixen la mateixa llengua i no per això deixen de ser nacions diferents.
Que la nació és el subjecte polític sobirà per excel·lència és una idea moderna, que no va gaire més enrere que les revolucions liberals (l’anglesa, la francesa i la independència americana). A la França d’aquell temps es parlava de nació per referir-se estrictament al poble, en contraposició al monarca, la noblesa i les classes dirigents. Des d’aleshores, la gran força del concepte de nació ve de la seua identificació amb el nosaltres polític.
Totes les comunitats humanes, en major o menor mesura, tracen una línia entre un nosaltres i un altres. I la política moderna té a veure fonamentalment amb la construcció del nosaltres, sovent en lluita contra els altres. Ho dic així en abstracte, perquè qui és el nosaltres i qui són els altres pot anar canviant. De fet, molta part del conflicte polític pivota sobre quin ha de ser el nosaltres sobre el qual es construeix el poder, la solidaritat, el reconeixement de drets i deures o la distribució dels recursos.
Quan Rufián es refereix a la classe treballadora de Cornellà i Vallecas com a part del seu “nosaltres”, digui el que digui, entra en contradicció amb el seu suposat independentisme. Perquè confereix un estatus polític preferent a una comunitat que no és la nacional catalana, el nosaltres dels nacionalistes. De fet, en el moment que no inclou en aquesta comunitat els treballadors de Perpinyà, està reforçant el marc espanyol. Ras i curt.
Per descomptat que les persones pertanyem simultàniament a molts grups i comunitats al mateix temps. I el més normal és que aquesta pertinença simultània no ens suposi cap contradicció ni afebliment de la nostra identitat. Però la confrontació política, identitària o d’interessos, és per definició contra els altres. Per tant, contra el grup o comunitat del qual nosaltres no som membres ni hi compartim un espai de solidaritat o identitat essencial.
Aquesta contribució evident a la desconstrucció del nosaltres català en favor d’un nosaltres espanyols no és cosa només d’en Rufián. Ni tan sols de l’esquerra catalana. Darrerament, també s’hi apunten les extremes dretes que aixequen la bandera d’Occident. Quan el nosaltres essencial ja no som els catalans sinó els europeus, els cristians o els blancs, aleshores també s’està desconstruint la nació. I si els altres resulta que són els “il·legals”, aleshores el nosaltres passa a ser Espanya (els ciutadans amb papers espanyols).
Les convulsions econòmiques, tecnològiques, demogràfiques, militars i de tot tipus que marquen la nostra època poden tenir el potencial de redefinir l’organització del món en estats i nacions. De fet, molta gent ho va vaticinar abans que estigués passant res de l’abast i transcendència del que està passant actualment. Tenint en compte que les nacions modernes han existit durant un curt període de la nostra història política, és del tot plausible que algun dia desapareguin. Però no som aquí.
Els humans som animals socials. I políticament tendim a ser animals territorials almenys des del neolític. Potser algun dia ho deixarem de ser, però mentrestant la nació i el territori són el nosaltres que tenim. Són l’àmbit de la identitat personal, de la democràcia i de la justícia social. La nostra solidaritat, les nostres lluites compartides, les nostres esperances col·lectives, i per tant el nostre benestar, no s’entenen sense aquestes comunitats polítiques nacionals. Ara per ara no hi hagi una cosa millor, i per això val la pena defensar-les.
I diré més, mentre no hi hagi una cosa més estable, més justa i més eficaç és una irresponsabilitat, quan no un suïcidi, enfortir subjectes i pols de conflicte polític que desconstrueixin la nació. A la nostra història, els catalans ja hem viscut l’experiència de ser escombrats en una guerra que ens va ser imposada per dos bàndols d’obediència forana.
A mesura que augmenta la polarització política pròpia de les etapes històriques de convulsions com les actuals, creix també el risc que la història es repeteixi. És a dir, que Catalunya desaparegui en un magma de conflictes més extrems o intensos que el nostre contenciós amb Espanya. Després d’haver permès i fomentat la pèrdua de rellevància d’aquest contenciós, la classe política autonòmica no perd ocasió de supeditar el nosaltres català a altres lluites polítiques. Per això cal insistir, una vegada més que, avui com ahir, els catalans només ens tenim a nosaltres.
