Quan els periodistes que no tenim el cul llogat intentem fiscalitzar els polítics el millor que sabem, una reacció molt recurrent en casos, posem per cas, com el de l’espionatge massiu que hauria perpetrat l’Estat contra desenes de persones vinculades a l’independentisme, és “i tu, què proposes?”
Imaginem que aquesta pregunta fos lícita en un país amb una certa salut democràtica, que no ho és, perquè els polítics cobren (i no pas malament, com ho demostra que tinguin tants problemes per abandonar la mamella pública) per fer aquestes propostes (ells no fan la feina dels altres -ni la seva, però vaja-, els altres no han de fer la seva). Doncs això, si imaginem que aquesta pregunta és pertinent, la resposta és ben fàcil. Proposo, és clar: que no donin suport a l’enemic.
Ja no proposo ni que compleixin amb les seves promeses electorals (fixeu-vos si he abaixat el llistó, ja). Proposo que si l’enemic ens guanya sigui oposant la màxima resistència possible, no posar-li catifa vermella. Ni que sigui per dissimular una mica que només són allà per repartir càrrecs i sous, mostrant un mínim sentit de la vergonya.
Però no, la resposta ha estat la de sempre, la que els permet sostenir la seva estratègia: apel·lar a la moral de l’enemic. És el que ha fet el president de la Generalitat Pere Aragonès quan afirma que ens persegueixen per pensar diferent, o Gabriel Rufián quan diu als no independentistes que el següent pots ser tu, o l’espai Puigdemont quan assegura que portarà la qüestió a les últimes instàncies judicials europees.
No ens persegueixen per pensar diferent, ho fan perquè som una minoria nacional que volen eliminar. Els molesta la nostra llengua, els molesta el que votem, els molesta que existim. Per això mateix els següents no seran uns altres, serem sempre nosaltres. I si de retruc rep algú altre, aquest altre ho acceptarà com a dany col·lateral perquè els primers que rebem siguem nosaltres. I per això mateix no té cap sentit anar als tribunals europeus, i menys encara si no es posa aquesta qüestió sobre la taula. Però no he escoltat aquesta referència a cap compareixença política arran d’aquesta qüestió (ni de cap altra), una referència que en el marc de les Nacions Unides té molta més potència que qualsevol altra.
El periple judicial europeu acabarà com és evident: s’han vulnerat drets fonamentals. I què. Espanya desoeix les sentències d’Estrasburg sense cap complex, perquè l’Alt Tribunal no té mitjans per fer que s’executin les seves sentències: qui ho controla són, a la pràctica, els mateixos Estats a través del Consell d’Europa.
Aleshores els partits polítics suposadament independentistes no poden fer res per donar resposta a aquest despropòsit (del tot previsible, tot sigui dit, en un procés d’independència unilateral)? Evidentment que sí. És molt fàcil, tornant a l’inici. Que saltin els pactes. Tots. Des del que sustenta l’alcaldia del més remot dels municipis fins al pacte de governabilitat amb el Govern espanyol. El pacte de la Diputació de Barcelona, el pacte del Consell Comarcal del Tarragonès, el de les Franqueses del Vallès o el de Figueres. Perquè aquí ja no val que la política municipal és un altre món. Els drets fonamentals apliquen a tots els nivells de la política, i aquí s’ha vulnerat fins i tot el dret de defensa d’una minoria nacional, perquè s’ha espiat els seus advocats. No hi ha justificació de cap mena per mantenir un acord amb qui és còmplice d’espionatge, deixant la ciutadania desprotegida per complet.
I per actuar en consciència i trencar tot pacte no cal que l’altre també ho faci, que és l’argument adolescent de Junts per Catalunya, per exemple. Les teves accions no les justifiquen les dels altres. Si ho fessin, Esquerra tindria molt més difícil justificar la seva posició de mantenir el seu suport a Pedro Sánchez si Junts els deixessin sols en això. Fins i tot es podria posar Esquerra contra les cordes abandonant el Govern de la Generalitat. Però ai, aquí entra en el joc allò de deixar el camí lliure a un Tripartit, el mateix xantatge emocional que fa Esquerra quan assegura que si retira el suport al PSOE hi pot haver eleccions a Espanya i guanyaria VOX.
Potser si som conscients que continuar així és posar-nos una soga al coll començarem a veure amb millors ulls opcions polítiques noves que puguin aparèixer en comptes d’acusar-les d’entrada de trencar una unitat que només exhibeixen entorn de conservar càrrecs i sous, o de ser un vot llençat a la paperera, com si la composició del Parlament actual servís d’alguna cosa.
34
2
