Sembla que finalment i després d’un llarg procés reivindicatiu aconseguirem l’objectiu que vam exigir l’1 d’octubre: l’indult als nostres presos polítics. Bé, ara no recordo si era ben bé això el que vam votar en el referèndum però devia ser alguna cosa semblant. Potser el que volíem de debò era una mesa de diàleg, objectiu que també aconseguirem en breu. O que el Barça femení tingués la mateixa repercussió periodística que el Barça masculí. La veritat és que ara mateix no recordo exactament què volíem l’1 d’octubre, però segur que ho hem aconseguit d’alguna manera. Perquè en realitat el que ens importa als catalans independentistes és una mena de concepte general i paradigmàtic de la justícia i la democràcia. Molt més que la independència. Ens aboquem al carrer i ens juguem la cara per una idea universal: que tenim dret a votar la nostra configuració política. Ens manifestem en massa i amb convicció pel dret a parlar en català i, paral·lelament, pel dret del castellà en una futura Catalunya independent. Votem convençuts aquells polítics que prometen respectar el dret nacional i la democràcia i ens esgarrifa qualsevol líder o militant que defensi la independència desobeint lleugerament una mínima noció consensuada de justícia o democràcia. Hi ha una frase èpica emprada durant el Procés i que resumeix perfectament l’independentisme català: de la llei a la llei.
Lamentablement, els catalans hem topat de cara amb un Estat que entén perfectament què vol dir el nacionalisme. El valor més important a Espanya és l’existència íntegra de la nació espanyola i, per conservar aquesta idea, passarà per sobre de qualsevol noció bàsica i genèrica de la justícia o la democràcia. Ho hem vist en casos flagrants i recents. Esparverats, sense entendre res, enfurismats i desesperançats, hem observat com el nacionalisme espanyol responia amb virulència contra el nacionalisme català. L’estupor en la nostra mirada va posar de manifest, de manera inequívoca, que nosaltres no en sabem prou, de nacionalisme. Pensem honestament que entre la justícia i la independència, primer va la justícia. Defensem que la independència del nostre país ha de ser fruit de l’exercici democràtic. I que sense democràcia no podem defensar la independència. Però aquestes idees, que són precioses i que comparteixo, són ciència ficció pels nacionalismes europeus. Pels francesos, pels espanyols, pels italians o pels britànics, la democràcia i la justícia són valors absoluts excepte quan qüestionen la seva nació. La nació és innegociable i està per sobre del dret. Aquesta realitat sagnant és la que els catalans no hem entès. El nostre pla era conceptualment perfecte. Fem un referèndum i si democràticament volem la independència no ens la podran negar pas els països democràtics. Però aquesta és una visió naïf d’un poble no nacionalista i d’alts estàndars democràtics.
Espanya ens ha derrotat amb una classe magistral de nacionalisme: amenaces, detencions, intimidació, violència, judicis, presó i ara mà estesa. Tot això combinat a la perfecció amb l’ascens de l’ultra dreta com a eina de pressió definitiva. La carta que tenien amagada a la màniga i que ha aparegut en el moment clau. No ho admiro pas, però el nacionalisme espanyol té claríssim que no hi ha cap preu massa car si es tracta de defensar Espanya. Durant anys ens hem empassat la camama que nosaltres érem els nacionalistes. De fet, a moltíssims catalans els repugnava tant el concepte que es feien dir independentistes a seques. Doncs bé, a l’hora de la veritat, com no podia ser d’altra manera, el nacionalisme ha vençut. Perquè el nacionalisme té només un objectiu: la nació. Mentre que nosaltres en tenim d’altres: la justícia i la democràcia. Ho ressumia perfectament Mayor Oreja quan, referint-se a Euskadi, deia: la integritat d’Espanya val més que salvar 100 vides.
66 
4 
