La meva mare, que és una persona gran, honesta i amb una excepcional punteria amb la sabatilla, acostuma a dir que per tenir una mínima garantia cal que les teves accions només depenguin de tu. És una versió maternal del que els futbolistes pronuncien cada final de campionat: “Depenem de nosaltres mateixos”. De tota manera, l’argument de la mare i dels futbolistes és una fal·làcia. No hi ha res que pugui dependre, aïlladament, d’un mateix. Sempre hi haurà un àrbitre que en faci de les seves, o una febrada que enterboleixi la presa d’una decisió en un moment concret i improrrogable.
Si l’autodependència no és possible en projectes vitals unipersonals, encara ho és menys en processos d’alta política on l’objectiu és gegantí. Com ara el procés d’independència en un estat potent de la Unió Europea i conscient de quin és el seu poder i amb expertesa de com fer-lo servir. Un dels punts claus del Procés (TM) va ser el famós mantra “Europa no ho permetrà”, “el món ens mira” o “és una imatge que no se la poden permetre”. Aquest dogma, gairebé de fe, es va reconvertir en el tram judicial del Procés en una fe en la justícia europea i internacional.
És a dir, jugar el partit en un camp neutral permetia creure en un mínim de garanties que, tenint la raó i explicant-la bé, ens la donarien. De fet, les primeres passes van ser un empat amb regust de victòria. La negativa per part dels tribunals belgues d’enviar cap a Espanya els exiliats, les traves que va posar-hi la justícia alemanya, el cop de porta de les autoritats suïsses, la mirada cap a una altra banda dels togats francesos o la justícia italiana que va esquivar el parany d’una estranya vigència d’una ordre de detenció.
Així mateix, cal afegir la consolidació de la doctrina Junqueras del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que va permetre a Carles Puigdemont i Toni Comín agafar les actes d’eurodiputats i la resposta a les qüestions prejudicials del jutge Pablo Llarena contra Lluís Puig, que va aportar el concepte Grup Objectivament Identificable (GOIP) i el fet que l’exconseller encara no hagi estat lliurat a Espanya.
Aquests preàmbuls semblaven l’avantsala del que era una esperança jurídica i política per a les víctimes de la repressió del Procés. De fet, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) agafava el relleu o més aviat personificava, una versió més pràctica de la màxima “Europa no ho permetrà”. De cop i volta, el TEDH s’erigia en un temple de savis capaços d’entendre la dissort del sobiranisme català. Tot i que encara queden dues demandes del president Quim Torra i una tercera, que és la gran demanda contra la sentència del Procés, els resultats no han estat, ni de lluny, els que s’esperaven.
Però això no ha de ser l’excusa per carregar els neulers contra el TEDH: si acceptes jugar el partit a fora i no surt com volies, ara no es pot punxar la pilota. D’acord, l’Estat ha tingut més eines per fer valdre els seus arguments, però es podia donar per descomptat que l’Advocacia de l’Estat no jugaria a favor de l’independentisme, o que l’amnistia o els indults podrien haver estat balsàmics per a l’estat demandat. Control de danys, contramesures i paciència, esperar a veure quin ensurt ofereix la demanda contra la sentència del Procés i centrar esforços en altres batalles jurídiques i polítiques, com ara explotar el gran concepte que és el GOIP.
