L’activisme independentista, majoritàriament oblidat o menystingut pels partits i les institucions, viu a l’espera d’un nou ‘momentum’. És a dir, confia que hi haurà un altre esdeveniment que permeti tornar a intentar fer efectiva la independència. El momentum seria, des d’aquest punt de vista, un clímax de mobilització i apoderament popular capaç de desbordar l’Estat. Com ho va ser l’1O.
Va ser el president Torra que, conscient ja de la desmobilització que estava provocant la incapacitat dels partits per definir un nou full de ruta, va proposar convertir la sentència contra els presos en un momentum. Amb aquest idea al cap, i encara que no fos sempre entès o respectat, va fer freqüents crides a mantenir la mobilització independentista tot esperant el veredicte del Tribunal Suprem.
Queda clar, per tant, que el famós momentum no és una data a l’atzar ni molt menys un esdeveniment imprevisible. Tot i que no es pot descartar que un factor extern o aliè al moviment independentista pugui ser aprofitat per aquest amb la intenció de generar el momentum, el cert és que normalment requerirà un bon esforç d’anticipació i preparació. Si més no, segur que no ens el regalaran.
L’1O es va anunciar i preparar durant més d’un any. És difícil d’imaginar un esdeveniment polític sobre el que s’hagi creat més expectació i expectatives. Tant per part dels que el volien fer com també dels que el volien impedir, cal dir-ho. Aquest procés previ fins arribar al momentum, va ser definit pel president Puigdemont com un ‘crescendo’.
Crescendo és el terme usat en notació musical per indicar que s’ha d’augmentar gradualment la intensitat del so. En aquest context polític, el terme clarament indica un augment gradual de la tensió i la mobilització popular. Tota l’energia desfermada l’1O i que va desbordar l’Estat (i en certa manera també la Generalitat) no es va improvisar, sinó que es va acumular durant tot el procés previ.
Em sembla pertinent fer notar aquesta relació entre el crescendo i el momentum perquè seria un error pensar que les coses passen soles. Les coses s’han de preparar, com molt bé diu el document estratègic del Consell per la República. No n’hi ha prou amb generar l’expectativa que ha de passar quelcom. Cal fer que passi. O almenys fer que passi de la forma més favorable per als nostres interessos.
Entre els activistes que esperen (i a vegades desesperen) l’arribada d’un nou momentum, s’especula que un fet que el podria desencadenar serien les sentències europees. Especialment si forcen l’Estat a acceptar el retorn dels exiliats. I és indiscutible, certament, que el potencial mobilitzador i disruptiu d’aquest retorn, comandat pel president legítim, no es pot menystenir.
Cal advertir, però, que el retorn dels exiliats no genera per ell mateix l’efecte que alguns li atribueixen. Sense crescendo no hi haurà momentum. Només hi serà si abans hi ha un esforç seriós i exitós per revertir l’espiral de desmobilització en què es troba l’independentisme. Per entendre’ns: la clau no és el retorn dels exiliats sinó quanta gent els està esperant i per a fer què.
Val a dir que el retorn del president Puigdemont ara mateix genera més interrogants que certeses. En un país normal, el retorn d’un president exiliat hauria de comportar que fos restituït en el càrrec per aclamació. Que aquesta obvietat a dia d’avui no generi consens ni dins el conjunt de l’independentisme és una clara anomalia. I no fa sinó evidenciar el triomf de la repressió contra el govern de l’1O. Algun dia n’haurem de parlar seriosament.
En tot cas, no estem parlant d’un esdeveniment que hagi de passar d’aquí un parell de mesos. El retorn de l’exili encara necessita una mica més temps de gestació abans d’estar a punt. I sobretot el moviment necessita una feina més decidida i massiva de desplegar la preparació. Necessita, ni més ni menys, un pla, una preparació i un crescendo.
