Prou excuses i prou matisos i prou mentides. No puc entendre que polítics que es presenten a les eleccions amb partits independentistes no facin res quan l’independentisme guanya per majoria de vots i d’escons al Parlament. Estem tan adormits, tan sedats, tan liquidats com a poble que no som capaços d’exigir a l’independentisme que faci la independència un cop han guanyat per majoria? Quina mena de sainet ridícul i merdós hem de viure, ara? Que uns negociïn amb un PSC que ha anat de la mà del PP, Ciutadans i VOX per salvar la unitat d’Espanya? Que els altres es neguin a fer president un independentista per raons de partit i de repartiment de poder? Que es dediquin a fer martingales de funcionari per rascar uns diners més aquí o un càrrec més allà? És això el que ens depararà el major èxit de l’independentisme de la història? O els tres partits hi posaran seny i responsabilitat patriòtica per crear l’estat propi? O és que no ho volen i només diuen que sí per tenir cadira quan passen les eleccions? Què passa aquí?
No sé què més necessiten els partits independentistes per fer alguna cosa. Tampoc no demano filigranes com declarar la independència immediatament. Cosa, per cert, que em semblaria absolutament legítima i conseqüent amb el compromís que hem tingut, fins ara, els independentistes. Però, d’acord, accepto que no es farà per evitar una nova tanda de persones a la presó i fugides a Brussel·les. La por també és legítima i, a més, molt íntima. Ara bé, comença a ser immoral que els partits independentistes no es prenguin seriosament l’enorme suport popular que té la seva idea principal. Perquè jo sé que hi ha discrepàncies ideològiques entre Junts, Esquerra i la CUP, però el votant independentista ha assumit que l’objectiu de tenir un estat propi és molt més important que matisos de gestió quotidiana. Matisos, per cert, que en general són vistos com detalls que no varien essencialment el dia a dia del país. La CUP és l’únic dels tres que podria prendre decisions més dràstiques, però té un suport mínim i, lògicament, una força molt relativa. Per tant, i assumint que Junts i Esquerra discrepen molt poc sobre qüestions com la sanitat, l’educació, les lleis d’igualtat o la immigració, què els frena d’unir-se i pensar només en la independència com a única fita realment rellevant? Quina excusa necessiten per posar-s’hi de debò? Per trencar amb un règim que, quan ha pogut, ha fet ús de tots els recursos de l’Estat per anorrear una idea majoritària a Catalunya.
El primer partit és el PSC, com abans ho va ser Ciutadans. L’espanyolisme ha canviat de partit però segueix sent una força minoritària i coherent. Què passa amb l’independentisme? Passa que té la massa humana més fidel i innocent del món. Seguim convençuts que la independència és l’única sortida (perquè coneixem l’alternativa i no té futur), però els polítics que votem perquè ens portin a l’objectiu desitjat ens esquiven legislatura rere legislatura. Hi ha una gran veritat que sembla que els partits eviten i que és hora d’assumir sense por: estem en un procés de conflicte constant. Perquè només el conflicte ens portarà a la ruptura. Un estat no s’independitza si els partits que ho volen contemporitzen amb els rivals. És impossible la independència sense confrontació constant i persistent. Si no ho sabien els polítics quan van engegar aquest camí, potser que hi pensin ara. I no hi ha evidència més gran que el miserable discurs del PSC. Volen que ens rendim. Que ho deixem córrer. Que acceptem la “normalitat”. Que no pensem en els segrestats que hi ha a les presons. Teniu la majoria de vots i d’escons. Què falta, ara? Què cal? Què més?
6 
