En fer-se públic que el govern espanyol havia escollit Barcelona com a emplaçament de la cimera del 19 de gener entre Pedro Sánchez i el seu homòleg francès, Emmanuel Macron, i que l’elecció de la capital catalana responia a la intenció del primer d’escenificar “la fi del Procés”, de seguida es van plantejar dues preguntes a Catalunya: què faria el govern català, és a dir, què faria Esquerra Republicana, i què faria Pere Aragonès. Hi assistiria o no hi assistiria? La resposta no va trigar a arribar: Pere Aragonès assistirà a la cimera i Esquerra Republicana assistirà a la manifestació en contra de la cimera. “Cooom?”, va fer molta gent, convençuda de no haver-ho sentit bé. Però sí que ho havien sentit bé, sí. Perfectament.
La trobada és un pretext organitzat per Pedro Sánchez per presentar-se davant d’Europa com el factòtum que ha aconseguit posar Catalunya en la posició que li correspon, és a dir, de genolls, i fer passar per l’adreçador el seu ‘gobierno autonómico’. I mentrestant no s’està de repetir per veu dels seus ministres i de la vicesecretària general del PSOE, María Jesús Montero, que la reforma legal que han pactat amb Esquerra pretén que el president Puigdemont “se enfrente a importantes delitos e importantes penas”.
Així les coses, a Pedro Sánchez només li faltava la cirereta del pastís davant Macron i Europa, que és que Pere Aragonès assistís a la cimera tot completant l’escenificació. I Aragonès s’hi ha subordinat. Però conscients, tant ell com el seu partit, del cost electoral que pot tenir aquesta submissió, han optat pel que consideren una solució salomònica: legitimar la cimera des de dins i blasmar-la des de fora. La idea no és pas nova, tanmateix. Ve de l’escola de Joan Saura, quan era conseller d’Interior del Tripartit, que ordenava als Mossos que estomaquessin manifestants i, en acabat, es posava a la capçalera de la manifestació que protestava contra les estomacades.
S’entén, per tant, que per mirar de compensar la submissió que suposa l’assistència a la cimera, Pere Aragonès s’hagi vist obligat a cercar un recurs d’última hora consistent a enviar una carta a Pedro Sánchez amb un seguit de precs. El problema és que la carta ja és en si mateixa una prova de submissió; i no només pel caràcter obsolet de la via postal com a praxi política, equivalent a la carta als Reis d’un súbdit al seu senyor, sinó perquè escenifica, per part d’Aragonès –i de retruc dels catalans–, el reconeixement de l’autoritat de Pedro Sánchez per decidir el destí de Catalunya.
L’existència de la carta, a més, força aquestes preguntes: de què parlen, aleshores, Pedro Sánchez i Pere Aragonès, quan es reuneixen? De què parlen, quan s’asseuen al voltant de l’anomenada taula de diàleg? De què parlen en les trobades de Sánchez amb els presidents autonòmics? La carta revela no sols l’escandalosa inoperància de la taula de diàleg, que, segons deien, havia de servir per negociar “l’amnistia dels encausats de l’U d’Octubre i acordar el dret a l’autodeterminació”, la carta també revela la galdosa inoperància per negociar els temes autonòmics reproduïts a la missiva. Sembla que a Pere Aragonès li fa por demanar les coses cara a cara a Pedro Sánchez i utilitza el recurs epistolar. Recurs que Madrid arxivarà degudament en els prestatges que apleguen els milers de peticions que Catalunya li ha tramès en els darrers tres segles i que, naturalment, han donat un 0% de fruits.
L’opció contradictòria d’enviar Aragonès a la cimera, per legitimar-la, i alhora enviar el partit al carrer, per blasmar-la, expressa la necessitat d’Esquerra de voler fer-se perdonar, ja que l’assistència d’un president autonòmic tindria tot el sentit si la cimera se celebrés a Castella-la Manxa o a Extremadura, posem per cas; són regions nacionalment espanyoles que no tenen cap litigi amb l’Estat espanyol. Però Catalunya té el moviment independentista més potent del món, amb majoria absoluta al seu Parlament, i és una nació perseguida, assetjada i apallissada per Espanya que reivindica els seus drets i les seves llibertats nacionals, uns drets i unes llibertats nacionals que Espanya li nega. Així les coses, el president de Catalunya no pot legitimar amb la seva presència un acte polític que l’Estat espanyol li imposa per dir al món que l’ha derrotada. És una simple qüestió de dignitat que no admet l’absurda excusa d’Esquerra, d’anar-hi per “no deixar cap cadira buida ni cap espai”, quan del que es tracta, justament, és de fer evident amb la cadira buida que el Procés és viu, que no ens han vençut i que Catalunya no legitimarà una burla de si mateixa planificada en cap despatx de Madrid. No es pot estar a l’hort i a la vinya o beure i bufar al mateix temps.
S’entendria que Salvador Illa o Jéssica Albiach, si fos el cas, assistissin a la cimera, atès que són col·laboradors actius de la dominació espanyola i no se n’amaguen, però mai no pot fer el mateix un govern que es diu independentista. És una greu incongruència per més que s’intenti maquillar per mitjà d’epístoles peticionàries. Permeteu-me resumir-ho en poques paraules: l’assistència de Pere Aragonès a l’escenificació ordida per la Moncloa és tan humiliant i incongruent com seria humiliant i incongruent que la presidenta de l’Institut Català de les Dones assistís a una escenificació masculina del sotmetiment de la dona.