El debat propiciat per la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen entorn la gestió dels fluxos de persones que, en arribar a Europa, demanen asil ni és seu, ni és nou, ni s’inspira en una idea original de Giorgia Meloni. Són 15 els països de la Unió Europea, i molts d’ells amb governs que no es poden titllar frívolament de xenòfobs, els que han demanat una harmonització de l’ingrés d’immigrants per unes fronteres que són comunes i que un cop superades en qualsevol dels estats membres, ja permeten la lliure circulació dins l’espai Schengen.
Qui sap que l’asil és una porta d’entrada a Occident quan per la via migratòria ho tindria complicat, utilitza la figura sense adonar-se que complica la vida a qui realment es troba en la necessitat per fugir de guerres, desolacions climàtiques o persecucions de tota mena. Cert és que l’ACNUR ha demanat en més d’una ocasió que es consideri també legitimat per demanar asil a qui fuig de la misèria, però des d’una perspectiva realista hauran d’admetre que és el que està passant ara en la pràctica i que és justament el que ha generat l’alarma a Europa per l’incapacitat de gestionar-ho de manera eficient.
Els intents d’alguns països europeus, com Suècia, Dinamarca o el Regne Unit, d’”externalitzar“ la gestió dels demandants d’asils precedeixen, a més, publicitat de Giorgia Meloni, potser perquè a ella, per la seva adscripció ideològica sí que se la pot titllar de forma automàtica i irreflexiva de racista. Però les construccions realitzades a l’efecte en la veïna Albània són sense dubte millor que la solució d’embarcar immigrant rumb a Ruanda. Se’ls ubica en un país tercer mentre es resolen els seus expedients, el que vol ser una manera mediàtica de dissuadir qui pretengui arribar a les fronteres d’Europa.
No és l’única immigració, no és ni tan sols la més nombrosa, no és Meloni la primera que entoma el tema, ni es resoldrà sols posant-hi traves als desplaçaments de població. Però de tot plegat emergeix una certa sensació de culpa per als que creiem en l’Europa dels pares fundadors del projecte unificador i les arrels cristianes que tots ells compartien. No podem deixar de pensar que hi ha quelcom d’inhumà en aquesta cosificació d’éssers humans, que barreja a qui vol guanyar-se dignament la vida en un espai d’oportunitats amb qui ve a aprofitar les febleses del sistema democràtic per imposar per acumulació una llei que esborri la nostra identitat. No tothom arriba amb la mateixa intenció, ni amb la mateixa tendència moral, i no és la condició d’asilats el que els distingeix. Servirà el sistema atribuït a Meloni i ara a Von der Leyen, però que en el fons és de cada cop més Estats de la Unió i que el mateix Pedro Sánchez, que en renega, aplica quan diu que els reclourà a l’aeroport de Ciudad Real? Semblem oblidar amb facilitat que participem uns i altres de la mateixa dignitat humana i que aquesta és la principal condició que ens interpel·la.
