No emprenyis els francesos

A Castella i a la resta de colònies castellanes i territoris assimilats, ens hem empassat com si res que la jubilació passi dels 65 als 67 anys. Ells, els que manen, ho saben. Saben que d’aquí a un temps podran portar l’edat de jubilació fins als 70 anys. I si volen, fins als 75 o fins als 90 o fins als 120. I no passarà res. Remugarem una mica, potser sí, però res, en quatre dies ho haurem assimilat dòcilment.

Ells, els que manen, els que s’estan emportant tota la pasta i són cada vegada més rics i cada vegada tenen més sotmesa la política, ho saben: ens ho empassem tot perquè som un país submís, perquè tenim ànima d’esclaus, de súbdits medievals. Amb excepcions? Potser sí. Però per a això es va inventar la ley mordaza i el Codi Penal a l’espanyola: per passar per la pedra tota excepció que toqui massa els nassos al poder.

A França les coses no van així. Si vols anar bé, no emprenyis els francesos, perquè t’ho faran pagar car. Et muntaran vagues, protestes, de les de veritat: a França les revoltes són serioses. Faran trontollar el que calgui. Si convé, apedregaran els gendarmes o cremaran cotxes, el que sigui. I al final, qui caurà seràs tu. Aquesta és la lliçó que ben aviat aprendrà el president Macron, que “només” vol apujar dels 62 als 64 l’edat de jubilació.

Els poders econòmics francesos es van inventar Macron, un personatge francament fascinant, poderós, enlluernador, més francès que la baguette. I més trampós que un casino.

L’objectiu, el de sempre: liberalitzar l’economia, és a dir, que uns quants milionaris acumulin més milions, que les grans empreses paguin encara menys impostos, que els bancs siguin rescatats sense tocar els seus beneficis, que la feina sigui més precària i que el benestar social desaparegui.

L’objectiu era i és destruir la França rebel. Aquesta França fa molta nosa: l’únic gran país que (amb les seves contradiccions) ha plantat cara al neoliberalisme, un sistema que et venen com una estimulant i sana competitivitat, visca la llei del mercat, i en realitat és el paradís dels paradisos fiscals, dels lladres i estafadors amb corbata, dels barruts que es queden els diners públics i no paguen impostos, dels corruptes, de lleis a la mida dels milionaris, d’evasió fiscal amb xifres astronòmiques i plenament legalitzada.

Són millors que nosaltres? Tenen un ADN diferent? El consum de foie gras, de mantega, de xampany, de croissants, els ha causat alguna mena de canvi genètic? No. Senzillament, ells van fer la Revolució Francesa, com als EUA van fer la Revolució Americana, la germana bessona i afrancesada.

França té molts, molts defectes, com el seu centralisme radical, que, a diferència de l’incompetent Estat castellà, almenys és eficaç i seriós i funciona raonablement bé. O el seu menyspreu a totes les cultures i llengües autòctones. O el seu imperialisme, que Catalunya i Occitània han patit des de fa molts segles. O el complex de superioritat tan típicament francès.

Però també té infinites virtuts i no poques meravelles. Més enllà del turisme, la llenceria i la cuina, una d’aquestes virtuts és la que encarna en poble francès: són capaços de fer revolucions de veritat, de tallar el cap dels reis, de muntar-te unes vagues i unes protestes tan dures que et cauran els pantalons cames avall…

I aquí és on rau la gran lliçó francesa, i també la nord-americana: no n’hi ha prou amb la independència. El que cal és fer una revolució contra l’edat mitjana, contra el servilisme medieval, contra els que es comporten com si fossin els senyors del castell, amb dret de cuixa i del que els surti dels nassos. El que cal és una revolució catalana, si és que volem fer alguna cosa seriosa, profundament, radicalment democràtica, millor com l’americana que com la francesa, perquè als EUA, també amb tots els seus defectes, no tremolen si han de portar un president davant la justícia, cosa que a Europa, molt més medieval, costa de veure.

França i els EUA mostren el camí: primer, abans que res, cal revoltar-se contra l’edat mitjana. Contra tota forma de poder medieval, com és per exemple el poder castellà. Això és el que permet dir no a les reformes que només empobreixen o arruïnen a la majoria de la gent i als poderosos que es fan un fart de riure cada vegada que se’ls acut una reforma.

I on passen aquestes coses? Doncs al segle XXI, igual que al segle XVIII, al carrer. El carrer és l’escenari de la batalla democràtica. Al poder li fa pànic el carrer, no aguanta la seva pressió sostinguda. Saben que ni amb la ley mordaza ni amb tots els codis penals, ni amb tots els jutges, policies i fiscals, si la gent es revolta, si s’emprenyen de veritat, el poder no aguanta. Una vella lliçó que aquí no hem après mai: tot comença amb una revolució de veritat.