Una de les defenses més compactes (compactes per unànimes, no per consistents) que s’estan fent des del sector socialista davant la cascada de procediments que hem començat a conèixer en diferents instàncies judicials consisteix a insinuar que hem de desconfiar d’aquests tràmits pel grau de politització que transpiren. S‘estaria pretenent, diuen, fer caure persones vinculades al president, ja sigui en els seus cercles professionals, d’amistat o familiars, per etzibar uns quants cops més sobre la credibilitat de Sánchez, de manera que li fos cada vegada més difícil dissimular, darrere de la seva faceta de capdavanter internacional de la pau o de suposats assoliments econòmics (curiosament contradictoris amb el creixent afebliment de la classe mitjana), un entorn presumptament corrupte al qual ell de cap manera hagi pogut ser aliè.
Alguns dels qui parlen així ho fan potser des d’experiències gens gratificants, com pot ser aquesta operació Catalunya que ara es va traslluint en el procés jurídic contra la coneguda com a trama Kitchen. És comprensible i permet constatar la necessitat de depurar estructures públiques (no només aquesta, com estem comprovant i com hauria de passar en d’altres que sempre es deslliuren de la lupa). Però d’aquí a pensar que tots els jutges que en l’actualitat estan coneixent casos relacionats amb el president, el seu partit o el seu govern, i els corresponents fiscals, o la policia judicial, en la seva diversa trajectòria professional i amb assoliments molt lloats en altres casos, s’han conxorxat en una operació d’assetjament i enderrocament a Sánchez hi ha un tram delirant. Un tram que estan recorrent de forma irreflexiva i temerària.
Els qui parlen així semblen desconèixer, a més, que els diferents ritmes entre procediments d’un color o un altre tenen a veure sobretot amb el grau de col·lapse que pugui patir aquell jutjat o aquest tribunal, i que moltes vegades els paralitzen sense que ni tan sols depengui de la capacitat del jutge per tirar endavant la seva activitat. Un jutjat és una organització complexa sobre la qual, a més, repercuteix l’activitat de la Fiscalia, que tampoc es pot associar a la lleugera amb bons o dolents segons tractin bé o malament la causa que a un l’interessi.
D’altra banda, aquesta manera de generalitzar la malícia circumstancial de la justícia, la Fiscalia, la policia o la Guàrdia Civil —cosa que, com he dit, pot donar-se en aquests col·lectius com en qualsevol altre— és una temptació que els qui la practiquen poden acabar tenint l’ocasió de lamentar, perquè la pèrdua generalitzada de la credibilitat del sistema només aboca al caos, i desitjo que no estigui en el seu ànim que aquesta situació es produeixi. Que es purgui qui utilitzi el seu poder de forma injusta, però reconeguem que fins i tot existeix qui de, forma heroica, es resisteix al suborn i a l’amenaça d’aquells qui creuen que salvar el seu cul és una raó d’estat.
