Aquests dies em ve al cap un assaig d’Amartya Sen, professor i economista indi, en què deia que la democràcia no és un luxe que pugui esperar la prosperitat generalitzada. Ho recordava perquè des de l’inici de la pandèmia a Espanya (i en menor mesura a altres països del nostre entorn), ha anat calant la idea que sí que ho és. A mesura que els governs han anat retallant drets, com el dret a la lliure circulació, el dret al treball, el dret a la intimitat, el dret de manifestació, etc., hem anat acceptant que el centre de gravetat del sistema polític deixi d’estar en els valors democràtics.
En altres paraules, hem acceptat que per sentir-nos més segurs en termes de salut (com anys enrere va ser per sentir-nos més segurs de no morir en un atac terrorista) la democràcia és un preu que estem disposats a pagar. Per això hem pogut escoltar tants cops barbaritats com “han de prendre les decisions els experts”, a qui no es pot fiscalitzar políticament, que serien perfectament raonables a països com la Xina, on el règim aposta per renovar els lideratges i reclutar perfils tècnics d’acreditada competència al Partit Comunista per a la presa de decisions que contribueixin a legitimar el seu sistema polític per sobre de la democràcia.
La màxima expressió d’aquesta renúncia col·lectiva als valors que ens separen de la Xina l’hem pogut contemplar aquesta setmana passada, en què partits i mitjans de comunicació justificaven una suspensió de les eleccions (perquè recordem que l’únic que sosté la nova convocatòria el maig és el compromís del govern català, que té el valor que té, i l’esperança infundada que la situació epidèmica serà millor després de Setmana Santa, i per tant no és un ajornament) per criteris sanitaris. I per silenciar les crítiques han fet servir arguments demagogs de tot tipus, com els de Gabriel Rufián, acusant els que en discrepen de sacrificar vides, o Roger Torrent, utilitzant la falàcia de composició en afirmar que “de moment els que han anunciat que recorreran el decret de suspensió són l’extrema dreta”.
La democràcia té un valor instrínsec i instrumental que va més enllà de qualsevol conjuntura, com una pandèmia, un desastre natural, o un atemptat. Instrumental, perquè en democràcia hi ha moltes formes de gestionar aquest tipus de conjuntures, no només una, la que perpetuen els nostres representants suspenent les eleccions. No hi ha evidència que un canvi de govern derivat d’unes eleccions, per exemple, no salvi més vides que no celebrar-les. Ni que no es podien celebrar les eleccions de forma segura si s’hagués fet la feina (i si es considera que aquesta encara no és suficient perquè el Govern espanyol té les competències sobre això i allò, recordem que hi ha una declaració unilateral d’independència al calaix, o per romandre a Espanya és més lícit sacrificar vides que per marxar-ne?) I intrínsec, perquè impedir la participació, com afirmava Amartya Sen, constitueix una privació capital per als ciutadans.
En el fons, el que es constata a casa nostra és que guanya terreny el marc mental xinès, com ja ho fa en el terreny econòmic: un marc mental que qüestiona la utilitat de la democràcia per combatre una pandèmia o per assolir el creixement i el benestar que ells han assolit en molts menys anys que les democràcies occidentals). Al cap i a la fi, la Xina, amb els mètodes propis del seu règim, com ara l’estricte control social, però també amb compromís, passió, interès i sentit del deure individual, s’ha perfilat com un exemple a seguir, amb una incidència del virus molt menor per habitant que a molts països europeus.
És dolorós haver de concloure amb una obvietat, però les democràcies només poden competir amb dictadures com la xinesa amb una gestió de les crisis (econòmica, sanitària, etc.) que posi l’accent en la la solidesa dels valors propis de les democràcies, i no en la seva degradació. I això implica rendició de comptes -i dimissions quan calgui-, participació política, transparència governamental, fonts d’informació alternatives… Perquè pel contrari només hi poden perdre, com estem comprovant a dia d’avui: ni estem salvant vides ni estem salvant la democràcia.
90 
72 
