És fa difícil destriar què motiva el rebuig dels Estats nacionalment corrosius a l’oficialitat del català dins la Unió Europea. Alguns ho deuen fer pes testosterona jacobina; uns altres, per evitar que les seues minories lingüístiques es contagien i s’alteren; potser alguns altres més perquè, mísers i desconfiats de mena, no s’acaben de creure que serà el govern espanyol qui pagarà la festa… Però n’hi haurà, segur, que s’hi deuen oposar per la influència àcida del PP espanyol.
Allà a Brussel·les el PP té Dolors Montserrat, que parla un espanyol ferit de palatals. Montserrat, sempre presta a reivindicar l’idioma de Burgos, paga amb la pronúncia la penitència que els déus li imposen per l’autoodi congènit. Portaveu del grup popular al Parlament europeu, es mira amb enveja el seu predecessor, Esteban González Pons, que, malgrat ser de València, ha aconseguit un sobri accent de Salamanca.
Dolors Montserrat pateix perquè, ai!, no hi ha manera ni mans. Quan parla canta Sant Sadurní. Quin desastre! Fins i tot els monjos del monestir de Santo Domingo de Silos s’han prestat a recitar-li les Glosas Silenses mentre dina per veure si l’esperit de Fernán González li alleugereix l’accent de mossèn Cinto, però quod natura non dat, Salmantica non præstat. No hi ha manera ni mans. Dolors Montserrat queda condemnada per vida humana i eterna a atacar el català a colp de palatal. Potser per això l’envesteix amb més fúria.
Ací a Barcelona hi ha Santi González, que parla un castellà una mica més asèptic, però ni això li alleugereix la coïssor patriòtica casernària. Arran del darrer intent d’oficialitzar el català a Brussel·les, González en va amollar de l’alçada del campanar de la catedral també de Burgos. Segons el secretari general del PP a Catalunya, Pedro Sánchez usa el català “com a arma política”. I qui n’amolla n’empoma. És lògic, doncs, que “qui actua per un determinat interès polític ha d’assumir que altres puguin fer exactament igual que ells”.
Molt bé. Pedro Sánchez instrumentalitza el català en benefici presumptament propi. José María Aznar, no. Aznar era un sant de l’Almudena. Per això, com a condició per subscriure el pacte del Majestic, no va acceptar la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una condició que li va imposar Jordi Pujol per evitar que els populars valencians continuaren manifassejant la llengua catalana. I igualment per això ara el PP valencià ha decidit matar de gana la mateixa Acadèmia. No ho fa perquè li ho impose VOX, que escup bilis negra sobre els idiomes que la seua Constitució proclama necessitats “de protecció”. Ho fa perquè li naix. És això, senyor González?
El Partit Popular no és ni regionalista. Es considera fins i tot hostil a los coros y danzas de la Sección Femenina. La tropa de Feijóo –que parlava gallec perquè el seu gallec és la seua manera de parlar espanyol– voldria liquidar per avorriment el basc, el gallec i el català. Però ara hi posa més ímpetu encara estrictament per interès polític. Dispara munició més grossa per satisfer les imposicions de VOX al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya. Santi González es pensa que la gent es mama el dit. És com si Florentino Pérez acusara Joan Laporta de “polititzar” el Barça. “¡Qué es poesía!, Y tú me lo preguntas? Poesía… eres tú”. N’hi ha per a picar-los.
Tot això és així. I no cal pegar més voltes al nano, perquè el nano no creix. Però el que resulta més fascinant de tot és que, tot just després de sabotejar l’oficialitat del català a Europa, Alberto Núñez Feijóo demane a Junts i al PNB que voten amb ell una moció de censura contra Pedro Sánchez. L’exigència de Feijóo és retòrica imbècil. L’actual president del PP espanyol sap que mentre depenga de VOX –i en depèn en massa llocs i pot acabar depenent-ne ell mateix també– no comptarà amb el suport de catalans i bascos. No passa res. No el vol. La Falange descarta la democràcia. I ell desfila amb el falangisme més pagat que un fletxa.
Potser la majoria dels votants a Espanya els acabaran donant la majoria. En aquell moment, senyor González, veurem qui usa, no el català com a arma política, sinó la política com a arma letal contra el català. ¡Qué es poesía!, Y tú me lo preguntas? Poesía… eres tú.
