El pacte entre el govern del PSOE i ERC, en principi, aportarà més diners a la Generalitat. Això no ho nega ningú. Com també es transferiran més diners a Andalusia, posem per cas. És una actualització del vell café para todos, com ho han estat tots els models fins ara. És evident que per a això no calen partits independentistes, ni tan sols catalanistes, com prova el fet que algunes comunitats autònomes governades pel PP -com Múrcia o el País Valencià- en surten molt beneficiades sense haver tingut la necessitat afrontar cap mena de negociació.
Tenint clar això, la utilitat política dels partits independentistes és molt relativa perquè l’acord el podria haver negociat, còmodament, el PSC. Deu anys de mobilitzacions extraordinàries i un bany de repressió han derivat, cada cop més a la baixa, en una demanda de concert a la basca per a, després, passar a un evanescent finançament singular que ha acabat en una modesta reforma global que s’aplicarà, d’aprovar-se, a la totalitat de les comunitats autònomes de règim comú. Tot plegat és tan pervers que les comunitats autònomes del PP hi estaran radicalment en contra per més diners que se’ls posin a davant perquè, al capdavall, l’únic que els importa realment és desgastar el PSOE per assaltar la Moncloa.
El cas és que, a hores d’ara, la política catalana és tan poca cosa que el debat públic es limitarà a muntar una campanyeta per a què Junts digui que votarà a favor d’una reforma que ni tan sols depèn en exclusiva dels seus vots. Una demostració més que indica que l’actual sistema de partits -i, sobretot, de lideratges- ha arribat al final d’un cicle sense més proposta que intentar rebobinar fins al peix al cove pujolista. Això ja no dona més de si.
