Malgrat que al llarg de la història hi hagi hagut diversos models de colonització, segons hagin estat les metròpolis, segons el període i segons la realitat humana resultant de la fase d’apropiació del territori i dels seus recursos, el cas és que, tant si parlem de les conquestes i colonitzacions d’inicis de l’anomenada “època moderna” per part dels espanyols, com si parlem del que van fer els anglesos des del segle XVII a l’Amèrica del Nord, com si parlem de les colonitzacions d’època contemporània, hi trobem trets que configuren un denominador comú: el fet que els colonitzadors hagin donat sempre per descomptat que els llegats culturals de les terres ocupades i explotades no tenien valor.
Des de fa uns mesos he decidit que a tots els comerços i espais públics de Catalunya parlo i em mantinc en parlar el català: faig, doncs, això que la meva amiga Marta m’ha explicat que es diu, ja popularment, un mantinc. Sí, primer perquè pateixo per la llengua catalana, que sembla que sigui imminent que la perdrem. Segon perquè, encara que no ho sigui de totes i de tots, el català és la llengua materna de Catalunya, i negar la mare és el que ha fet històricament i segueix fent el patriarcat, i tercer perquè ara ja m’he adonat que menystenir el català és una evidència de colonialisme.
Us hi deveu haver trobat, que aneu a una botiga o a un bar i topeu amb alguna d’aquestes dues situacions: a) que qui és allà, atenent la ciutadania, desenvolupant una activitat comercial, no entén el català, i no fa pinta de pensar que l’ha d’entendre, que fa cara estranya quan has acabat de parlar, i que diu un “no entiendo”; b) que qui és allà, atenent la ciutadania, guanyant-se la vida perquè l’hostaleria és una porta més o menys accessible per mirar de fer-ho (guanyar-se la vida) entén el català però milita en l’arrogància, manté el castellà, et fa repetir dos o tres cops el que li dius i acaba servint-te el que demanes de mala gana.
Us deveu haver trobat, segur, també, amb algun expat d’aquests que parlen tres, quatre o sis idiomes, que potser fins i tot ha tingut ja temps de tenir algun fill o filla aquí, a Catalunya, i que us ha dit allò que “és que no em cal aprendre el català per viure aquí”.
Doncs bé, això mateix han fet els colonitzadors d’èpoques anteriors en territoris diversos: donar per descomptat que el llegat cultural del territori al qual s’arriba no existeix, i, si existeix, no és llegat, i, si és llegat, no té valor i és millor anar-lo substituint. Mirar de fer sentir malament qui se sent part d’aquest llegat i el fa servir també ha estat part de les estratègies històriques de colonització: tant, que a les societats travessades per la colonialitat hi han quedat petjades tals com la de la renúncia a la llengua pròpia per vergonya o per convenciment que, amb ella, no s’arribarà enlloc. Imposar una llengua altra, suposadament més útil, millor, superior o amb més agència també ha estat una pràctica reiterada en les empreses de colonització a la història de la humanitat.
Mira que miro d’entendre-ho, això de per què algú que ha vingut perquè se suposa que ha decidit que aquí s’hi està millor té la necessitat de negar-nos la llengua, què som i qui som. Però, si no em responc que deu ser que som sota un procés de colonització, no me’n surto d’entendre-ho!
