Les economies de, Islàndia, Irlanda i Grècia van requerir mesures de rescat o intervenció, mentre a Madrid no volien donar-se per al•ludits sobre tot el que estava passant. Quedava encara Portugal com a últim bastió i barrera psicològica i el govern Zapatero va començar una campanya per a inspirar confiança als mercats. La ministra Salgado va fer veure que anava a Londres a visitar la premsa financera de color salmó. Però en realitat, algú li havia aconsellat que anés a visitar els directius de PIMCO, el més gran fons del món pel que fa a la compra de deute públic i de títols de renda fixa, i ho va fer discretament. A la tornada a Madrid, el govern li va acceptar tot el paquet de mesures que formen el “diktat” d’Alemanya i la UE i tothom se les prometia molt felices, tot seguint l’esperit de la cançó “tout va trés bien, madame la Marquise”. Es van sentir molts elogis en boca de plutòcrates i el mateix govern que havia negat de bell antuvi l’existència de la crisi, va declarar que ja estava superada quan tot just es perfilaven les primeres mesures que caldria adoptar. Tanmateix la línia que, en cas d’inundació, marca al campanar del poble el rètol de “fins aquí arribaren les aigües” no es va aturar al nivell previst i Portugal hagué de posar-se a la cúa del S.O.S. dels necessitats.
Així, doncs, per exigències del guió, s’havia de modificar la versió inicial i no retrocedir (això, mai!), sino situar-se en posicions de més fàcil defensa. I, en conseqüència, es va proclamar que Espanya no té res a veure amb Portugal i que el problema dels països perifèrics no és dels PIGS, sinó del PIG, perquè Espanya ja ha fet els deures i no té cap mena de problema. D’entrada la premsa estrangera va fer elogis del govern Zapatero i de la seva voluntat d’aplicar als contribuents modestos una bona purga d’oli de ricí. Ho deien, però, amb la boca petita tot matisant que la taxa d’atur dels joves de menys de 25 anys és del 43,5%, que els bancs i les caixes necessiten recapitalització i reestructuració i que els bancs espanyols tenen una gran exposició de risc al mercat i al deute portuguès. I, a partir d’aquí, les valoracions s’han anat modificant. Per exemple, el gestor d’inversions de PIMCO ha declarat que la crisi del deute sobirà de la zona euro no s’ha acabat i que Espanya és ara el camp de batalla on es determinarà el futur de la unió monetària.
També ha expressat una certa inquietud el “Wall Street Journal” i, sobretot, el “The Guardian” que ha dit textualment: Espanya és molt més forta i diversificada, però, al capdavall, és només la seva dimensió la que pot ser motiu
de salvament preventiu en evitació de posar en perill l’euro i de perjudicar greument els bancs alemanys i francesos que estan entrampats aquí. De totes maneres, el qui ha clavat la “puntilla” a l’operació de maquillatge i de inspirar confiança ha estat el prestigiós comentarista del F.T., Wolfgang Münchau. Explica que dimecres de la setmana passada, quan Portugal va acceptar allò que era inevitable tothom va tancar els rengles a favor de la noció que aquest recat seria l’últim i que Espanya no ho necessitaria. A l’endemà mateix, però, el BCE (Banc Central Europeu) va apujar el tipus d’interès de refinançament del 1% a un “quartillo” més, és a dir, al 1,25%, cosa que fa preveure que, a finals d’anys, serà del 2% i, al 2013, del 3%. I òbviament, això tindrà unes conseqüències molt negatives per a l’economia espanyola.
Si l’evolució és aquesta, en sortiran perjudicats els creixement econòmic i el mercat immobiliari. I plou sobre mullat, perquè les hipoteques ja han patit l’augment de l’Euribor. Pensem que des de la implantació de l’euro fins al moment més alt del mercat de l’habitatge, al juny del 2007, els preus immobiliaris van pujar un 106% i que, després de la crisi, només han baixat un 18% fins a finals del 2010. Amb 1m. d’habitatges buits, la recuperació del sector trigarà, per tant, molt de temps. Tal com diu el ministre Valeriano Gòmez: “molts lustres”. Una manera ben original d’inspirar confiança o de fer entendre als joves que l’emigració pot ser la millor opció. Perquè l’avenir s’anuncia trist i tenebrós amb una funesta combinació d’atur, recessió, un sistema financer feble, uns preus de la benzina a l’alça i un tipus d’interès més elevats. El govern central diu que la recapitalització de les caixes necessitarà €20.000m., però molts experts estimen què en caldran 100.000m., per cert, la mateixa xifra de l’exposició dels bancs espanyols a Portugal. Hi ha una sola bona noticia i és que l’Estat pròpiament dit només té un endeutament del 62% del PIB, mentre que el sector privat el té d’un 170%. Segons remata Münchau, no hi ha cap “stress test” (tres-tes que diu la ministra) que pugui detectar les necessitats del capital dels bancs i les caixes quan es produeixi la previsible caiguda dels preus immobiliaris. En conseqüència, opina que ja sabem quin país serà el següent que truqui a la porta de la UE i del Fons Monetari Internacional. Per més que l’altivesa del nou ric i el cofoïsme local aparentin una situació controlada i la UE opti per la comoditat de deixar per a més endavant els problemes previsibles i aparcats.
