La selecció espanyola de futbol va guanyar el mundial i l’esquerra s’ha llançat a fer càbales sobre els efectes taumatúrgics que tindrà sobre la població veure alçar el trofeu a dos jugadors de pares immigrants. Tanmateix, per molta passió que generi el futbol, és impossible que una victòria a un torneig canviï els valors culturals d’una societat. Les transformacions de les actituds i mentalitats no operen d’aquest mode. Si analitzem empíricament el fet material de la victòria, el primer element que sobresurt és la total absència de jugadors del Real Madrid i la sobrerepresentació de jugadors catalans i bascos. La realitat innegable és que Espanya ha guanyat la Copa del Món gràcies al F.C. Barcelona i malgrat el Real Madrid. Uns trets diferencials que ja hi eren el 2010, tot i que la presència d’Iker Casillas, Xabi Alonso o Vicente del Bosque s’utilitzés per camuflar l’òbvia veritat.
Des de l’any 2000, el Barça ha dominat clarament la lliga, ha consolidat un estil de joc heretat de Johan Cruyff que Guardiola ha exportat per tota Europa alhora que esdevenia un centre mundial de formació de futbolistes d’elit, mentre que el Real Madrid ha malbaratat recursos i ajudes públiques per fer de la capital un autèntic forat negre del futbol base. Si a Espanya hi hagués res semblant a una democràcia funcional sense dinàmiques tòxiques, el Barça seria l’equip patri per excel·lència, mentre que Florentino Pérez seria representat a la cultura popular com una mena de malvat de pel·lícula de James Bond que conspira amb potències estrangeres per afonar el país.
Tanmateix, la lliçó que el jovent extrau d’aquest triomf és Viva España y puta Cataluña. Aquesta percepció distorsionada de la realitat no es deu a les incomptables columnes de Ramon Besa a El País sermonejant-nos sobre que açò no va del Barça o del Real Madrid o a una manipulació dels mitjans de comunicació que pugui capgirar-se amb vídeos virals que ressignifiquen el sentit de la victòria. L’origen del biaix és històric, un fenomen que es coneix en anglès com a path dependence i que podríem resumir en el fet que el nostre passat condiciona i determina el marge de maniobra que tenim al nostre present. No es pot canviar la realitat d’un dia per a un altre i, menys encara, amb pràctiques discursives que es pretenen performatives.
En primer lloc, el nacionalisme espanyol suma a les dificultats intrínseques de tot nacionalisme per ser plural i inclusiu unes particularitats molt específiques: des de fa dos-cents anys, les experiències bèl·liques que ha conegut quasi en exclusivitat són guerres civils. La guerra contra el francès, que és l’alçament popular i revolucionari d’on naix la nació espanyola moderna, ràpidament donà pas a una repressió brutal dels absolutistes contra els liberals, que acompanyaren als afrancesats en el seu exili. El mite fundador de la nació espanyola per al progressisme, la lluita contra el francès, no és compartit pels conservadors, que entenen els Reis Catòlics i la seva unitat religiosa com el naixement d’una Espanya consagrada a la lluita de l’infidel i de l’heretge. És a dir, de l’enemic intern.
Si bé és cert que aquesta divisòria interna és un fenomen comú a gran part d’Europa, la persistència de tres guerres carlistes durant el segle XIX desembocà a una brutal guerra civil de tres anys que fou antesala de la Segona Guerra Mundial. Aquest tret no és tan comú a la resta del continent, com tampoc ho és una dictadura militar de quaranta anys. Alguns diran que Portugal també tingué un règim autoritari, però se’ls hauria de recordar que és l’únic país europeu veritablement monolingüe. Fins i tot la convulsa Grècia amb la seva guerra civil i generals tampoc visqué un trauma travessat per enfrontaments que foren polítics i nacionals. Si se’ns permet l’horrible joc de paraules, ací tenim característiques d’un còctel balcànic.
Per altra part, una de les grans diferències amb Portugal és la total absència d’un projecte imperial transversal en la societat espanyola com ho fou Angola per als lusitans. Si les potències europees cercaven la unitat interna mitjançant expansions militars a Àsia o Àfrica, Espanya conegué un replegament colonial durant el segle XIX. Els reaccionaris intenten capgirar aquesta dinàmica d’empetitiment el 1906, quan la Conferència d’Algesires brindà una inesperada oportunitat per tenir un paper colonial al Marroc. Sorgeix llavors l’esperança de regenerar la pàtria amb una agenda autoritària i militarista que provocarà la Setmana Tràgica. L’inici d’una escalada repressiva interna que va degradar els principis liberals del règim fins a portar-lo a la dictadura de Primo de Rivera. Des de llavors, l’imperialisme a Espanya esdevindria totalment nostàlgic, com acabaria passant a la resta d’Europa, i mai no seria un projecte transversal.
Tot açò és el substrat cultural que el pes de la història, malauradament, ens ha deixat. El problema, a més, és que també hi ha les institucions. El règim canovista tenia com a principal objectiu que dues figures polítiques no es tornessin a repetir: el General Prim i Francesc Pi i Margall. L’agenda per fer de Catalunya una entitat no sols sotmesa lingüística i culturalment, sinó també irrellevant políticament no es troba al primer liberalisme espanyol. És un projecte conscient del canovisme, que desconfiarà dels municipis i les diputacions provincials, perquè l’autonomia sempre portarà el caos cantonal. La creació dels alts cossos de funcionaris com un privilegi hereditari de les famílies madrilenyes que governen el país té el seu origen en la primera Restauració borbònica.
Per tant, l’estat serà una cosa madrilenya, mentre que al parlament els polítics podran venir de la resta de províncies del país. Un plantejament amb certs espais de llibertat que els catalans, llavors, intentaran capgirar amb el desig de liderar Espanya per la sendera de la laboriositat i el progrés econòmic. La força de la nació catalana farà possible la Lliga i la Mancomunitat; però tota l’estructura erigida per Cánovas, i sostinguda a la perfecció per Maura, el seu successor, faran que el govern reformista de Cambó fracassí el 1917. Un català no podrà mai més dirigir Espanya.
Amb el triomf de Franco, el disseny institucional se simplificarà: el parlament es tancarà per quaranta anys i l’estat augmentarà el seu centralisme i capacitat repressiva. Així mateix, la transició a la democràcia, amb la creació de les autonomies, no afavorirà el reciclatge dels alts funcionaris, sinó que crearà petites administracions perifèriques per a les noves classes mitjanes que preferiran abans integrar aquests cossos funcionarials que disputar les places reservades als fills de les elits. Per aquesta raó, el PSOE ha sigut incapaç de modificar el procés d’accés als càrrecs dels alts funcionaris, perquè l’estructura de l’Estat té com a objectiu primigeni preservar un privilegi d’entrada als aristois, als millors, que tenen el dret de governar-nos i l’obligació de defensar la pervivència de la nació.
L’única força amb prou entitat per a modificar el comportament de les nostres elits i la toxicitat d’una cultura popular impregnada del franquisme cañí ha sigut la Unió Europea. Una arquitectura institucional externa dissenyada, precisament, per buidar de poders democràtics els Estats nacionals ha sigut l’única forma d’introduir mecanismes de rendiments de comptes i un control judicial efectiu sobre els nostres tribunals. Aquesta és la raó, com ja explicàrem, del sorgiment de VOX que, de fet, és una rebel·lió contra els límits imposats pels globalistes a la sobirania nacional.
En una situació d’extrema feblesa del marc europeu, d’atacs de les dretes nacionalistes als principis més bàsics de l’ordre civil, encoratjar els càntics de triomfs nacionals sols dona energia a les tempestes que s’han desencadenat al continent perquè tornem als períodes més foscos de la nostra història. Els activistes de l’atenció, més que dedicar-se a les giragonses reconfortants de ressignificar símbols nacionals, haurien de començar a pensar seriosament com s’organitzarà la resistència a un govern que voldrà cantar victòria sobre l’anti-Espanya derrotada. El goig de la conquesta no fa a ningú millor, sols convenç la gent del seu sentiment narcisista de superioritat i legitima el seu desig de dominació sobre els altres. Per això, els romans xiuxiuejaven als cònsols el clàssic memento mori mentre desfilaven triomfants davant del poble.
