Les eleccions autonòmiques basques de la pandèmia van registrar una minsa participació: vora les 100.000 persones consideraren que aquelles eleccions no els concernien. L’anomalia Covid ja no hi és, i en aquestes eleccions d’ara la participació s’ha apujat en més de 15 punts. Pels vots emesos en el 2020 ja manifestaven el que ara, malgrat la incògnita sostinguda fins al final sobre l’ordre de les preferències, es veu confirmat: el percentatge majoritari dels vots és per a PNB i Bildu. Aleshores, com ara, l’anomalia del partit de l’esquerra abertzale era abjurar de manera tèbia dels crims comesos per una banda terrorista amb la qual havia estat unit per un cordó umbilical que proporcionava ETA els recursos econòmics per continuar existint gràcies a les subvencions rebudes de l’estat pel partit, fos quin fos el seu nom.
Ara, i com diuen els seus dirigents, “Bildu no és ETA, perquè ETA no existeix”. I tampoc existia el 2020, quan ja sumaven els vots de PNB i Bildu molt més que la resta de formacions polítiques participants. ETA anuncià que els dissolia el 4 de maig de 2018, però feia set anys que no cometia cap atemptat. És el temps el que ha dut a l’actual preponderància dels partits nacionalistes al País Basc? El temps, sense dubte, per l’efecte que aquest acaba provocant en la memòria.
La major part de la població basca ha oblidat el que ETA va significar en les seves vides i, en qualsevol cas, no identifica cap dels dos partits guanyadors d’aquestes eleccions com a còmplices de l’existència d’aquell passat indigne d’una societat civilitzada, on hi havia qui pensava i fins i tot actuava amb la convicció que és legítim matar a sang freda per raó de les idees. La societat basca ha passat pàgina, fent PNB i Bildu guanyadors. Si ells ho han fet, sigui quin sigui el judici moral que això mereixi, ja no hi ha més que fer el mateix en el conjunt d’Espanya i deixar de condemnar els partits estatals per les aliances que hi puguin fer.
