Divendres passat el programa Eufòria va decidir fer, com tants altres i en tantes altres ocasions, befa d’un signe religiós catòlic. Estic convençuda que ho fan perquè saben que poden, perquè el catolicisme és l’única religió de la qual són covardament conscients que ningú prendrà cap represàlia més enllà de la queixa o la denúncia del sentiment ferit.
Amnistia internacional ja ha demanat que el delicte d’ofensa als sentiments religiosos sigui eliminat del nostre Codi Penal pel fet de xocar contra el reconeixement d’una llibertat essencial per a l’opinió pública lliure, la llibertat d’expressió. Però és que ja fa temps que l’abast d’aquesta protecció al sentiment religiós s’ha vist molt reduït, només s’entén protegible i només es protegeix quan afecta o entorpeix la llibertat de culte.
Sobre la base del coneixement del limitat abast d’aquest delicte i del contemporani abast expansiu de la llibertat d’expressió funciona al nostre país una aprovació tàcita de qualsevol burla a allò religiós, però curiosament només a allò catòlic. I així divendres passat es va conformar la “performance” musical de la cançó Revolució sexual per part d’una de les concursants. Unes quantes ballarines vestides de monges van envoltar la cantant, el tocat de la qual es coordinava amb el d’elles, i van simbolitzar el seu alliberament sexual desposseint-se de l’hàbit. Qui més i millor ho poden fer que aquelles que voluntàriament s’han compromès al celibat en la seva unió amb Jesucrist? Com que aquesta actitud és incomprensible per a qui no entén el grandiós abast de dedicar la pròpia vida a demanar pels seus germans a Déu, la burla és fàcil.
Fàcil la befa, però també exempta de perills. És difícil imaginar les llumeneres de la coreografia fent protagonistes del ball alliberador un grup de dones vestides amb burca, o una sèrie d’imams, tots ells desposseint-se de túniques i turbants, quedant-se en tanga, oi? Sí, ningú no vol arriscar un Charlie Hebdo, la manera com resol qualsevol burla el fonamentalisme islàmic.
No sé què pensaven la cantant i les ballarines del número patètic. La cara d’Alfred García, un dels membres del jurat, quan la suposadament ja del tot empoderada intèrpret es va estirar sobre la taula, era, però, tot un poema. Poc va dir, però va expressar molt, sense parlar, sobre el nivellàs nebulós de la situació. Imagino que tot plegat serveix per distreure la gent i fer-li oblidar les equacions impossibles que ens han deixat les passades eleccions. Però a quin preu?
