Darrerament, estem veient diverses manifestacions de llibertat d’expressió vinculades a bretolades: enganxar-se amb cola de contacte a un faristol des d’on havien de parlar Yolanda Díaz i Ada Colau fins i tot podria ser agraït pels seus adversaris polítics, però empastifar amb salsa de tomàquet el vidre que protegeix un quadre de Van Gogh no crec que generi gaires simpaties a banda i banda de l’espectre ideològic. Diuen a més que en aquest cas es tractava d’una performance d’algun enriquit lobby ecologista que viu de vendre fum, o fins i tot feta per contraris al moviment que el volien fer qüestionar fins i tot pels més aferrissats defensors. Tant fa. Analitzem el missatge, perquè, com en tants altres casos, autor i obra van per separat i el missatge ens interpel·la.
“Cuidem les obres d’art com no som capaços de cuidar el planeta”, diuen. I certament així és, si entenem que posar quadres als museus és protegir l’art i que continuar amb les nostres vides d’humans cada cop més longeus i nombrosos és descuidar la terra. Si suposem que totes dues pressuposicions de la frase són certes, tot i que cada una pot ser objecte d’un profund debat, aleshores ens hem de preguntar si la humanitat sense art pot distingir-se de la resta d’animals, però també si hi ha cap manifestació artística possible en una humanitat que camina vers la seva sisena extinció massiva.
La bretolada del Van Gogh és, per suposat, mereixedora d’aquest qualificatiu, però admetrem que gira entorn d’una paradoxa que necessàriament haurem d’enfrontar i potser sols d’aquesta barroera manera ens podem sentir al·ludits.
1
