Una escola buida és una mala notícia i Catalunya en té cada vegada més. Fa anys que els titulars sobre la pèrdua de línies o l’amenaça de tancament d’escoles són recurrents, però políticament s’han tractat com a problemes locals aïllats. No ho són. Fa gairebé 20 anys que baixa el nombre d’alumnes a Catalunya: per què no estem prenent mesures perquè l’escola no en surti perjudicada?
La davallada d’infants matriculats no ha de conduir necessàriament a un deteriorament de la xarxa escolar. Una bona planificació evita que els canvis demogràfics es tradueixin en problemes. Actuar amb previsió podria haver evitat, per exemple, que les aules es massifiquessin amb el boom demogràfic de principis dels 2000. Com a herència d’aquella gestió, encara avui dia tenim aules a secundària molt per sobre de la ràtio. Ara tenim escoles en risc de perdre la seva única línia per falta de matrícula i la previsió, si no es prenen mesures, és que aquesta tendència s’agreugi. El problema no és la quantitat d’infants que necessiten plaça escolar -un volum que, sabem, difícilment es manté constant- sinó la capacitat del sistema educatiu per adaptar-se a l’alumnat que té i donar resposta a les seves necessitats complint amb els principis d’equitat i qualitat educativa.
Planificar estratègicament i amb previsió és possible. Els nens i nenes neixen uns anys abans de començar l’escola i en tarden uns quants més a incorporar-se a l’institut. Les projeccions estimen també quants alumnes estrangers està previst que arribin. És a dir, sabem què passarà d’aquí a deu anys i, per tant, s’han de prendre les decisions oportunes a cada preinscripció que utilitzin la realitat demogràfica per acostar-nos a l’educació que volem. Catalunya no pot continuar tractant les variacions del padró municipal com un inconvenient sobrevingut, perquè no ho és.
La planificació pot semblar un concepte molt tècnic, però és un dels àmbits més importants de la política educativa. La seva implementació determina si els canvis demogràfics són un factor de millora del sistema educatiu o un problema que genera més segregació, complexitat i competència entre escoles. Com veiem aquests dies, si no s’afronta acaba provocant situacions molt desagradables. Avui és Mataró, Terrassa o Granollers, si no es fa res demà en seran uns altres.
Els naixements han caigut dràsticament i l’oferta de places als nivells inicials amb prou feines s’ha reduït. El resultat és un excés de vacants en el conjunt del sistema. Intuïtivament, podria semblar que la sobreoferta és positiva, ja que podria deixar ràtios generals més baixes i facilitar la gestió de l’aula. Les places vacants, però, no es reparteixen equilibradament, sinó que es concentren en uns pocs centres que es van debilitant i veuen perillar la seva sostenibilitat futura.
Les escoles d’una línia ja representen el 58% del total, fruit de la supressió de grups a cada preinscripció. Aquest model de centres molt petits, en un context de pocs alumnes, augmenta la competència en les jornades de portes obertes per atreure una matrícula cada cop més escassa. Els ajuntaments pateixen en primera línia aquestes tensions -escoles preocupades, queixes de les famílies-, però no tenen eines per planificar una oferta que garanteixi que tots els centres estiguin plens.
A més a més, les escoles més fràgils tenen incentius per reclamar a l’administració l’assignació d’alumnat nouvingut de matrícula viva per garantir un mínim de matrícula. Així, moltes escoles amb baixa demanda han anat acumulant més complexitat al llarg dels anys. A Catalunya, 116 centres educatius d’una línia amb molt baixa demanda veuen perillar la seva sostenibilitat futura. Sense mesures d’acompanyament i ajust de tota l’oferta municipal, podrien acabar tancant d’un curs per l’altre. La meitat d’aquests centres està segregada respecte al seu entorn proper.
La sobreoferta afecta tota la xarxa escolar, però es concentra especialment en el sector concertat, que té un 14% de vacants després de la preinscripció a I3, mentre que la xarxa pública en té un 8%. En els darrers anys, el Departament d’Educació ha aplicat una política de reducció de la ràtio inicial al conjunt de centres públics, de 25 alumnes a 20 per grup, mentre que només la meitat dels centres concertats ha aplicat la mesura.
La normativa actual impedeix al Departament d’Educació gestionar la totalitat de centres del sistema educatiu, ja que les polítiques d’ajust de l’oferta s’apliquen a la xarxa concertada només de manera voluntària. Una part important dels centres concertats està assumint la seva responsabilitat en un context de contracció de la matrícula, però una altra part no.
La desregularització del sector concertat amenaça també el pes de la xarxa pública en el sistema educatiu. L’escola pública no podrà assumir el pes de totes les mesures d’ajust de l’oferta, però Catalunya no podrà assumir el preu de no desplegar-ne cap en un context de contracció de la matrícula. Si no s’avança cap a una planificació conjunta entre centres públics i concertats, l’ajust de places per fer front a problemes urgents com la segregació suposarà una reducció de la proporció d’oferta pública, incrementant el pes de la concertada al conjunt del sistema.
A les disfuncions en la regulació entre titularitats, s’hi afegeix l’absència de criteris clars sobre com modificar el mapa escolar, com ara la transformació o fusió de centres educatius, o de directrius necessàries com la reducció de la ràtio a secundària, que ha de deixar prou espai per distribuir equilibradament l’alumnat de matrícula viva. Davant la pèrdua de naixements, cal una identificació precisa dels territoris on el padró es veurà més afectat i plans de futur per als centres en risc de tancament que evitin situacions de cronificació de la segregació. L’administració ha de preveure també polítiques d’acompanyament i acollida de l’alumnat nouvingut, cada cop més nombrós i divers, augmentar els dispositius d’acollida i enfortir els circuits d’acompanyament local, com les oficines municipals d’escolarització.
Una aposta per una planificació amb mirada de sistema i a llarg termini no només ajudaria a enfrontar la caiguda del padró, sinó que permetria a Catalunya abordar reptes de fons del sistema educatiu que encara estan pendents: avançar en la cobertura de l’educació 0-3, ampliar l’oferta postobligatòria i estendre serveis educatius fonamentals com el menjador escolar als centres de secundària.
El futur de l’escola es decideix a cada preinscripció. Ha arribat el moment de decidir si el país vol planificar per enfortir el sistema educatiu o, per contra, continuar programant l’oferta d’un any a l’altre i deixar que sigui només la demanda qui decideixi quines escoles resisteixen.
______________________
Maria Segurola és experta en segregació escolar de la Fundació Bofill
