Molt, poc o molt poc?

La polèmica suscitada entorn els indults reflecteix fins a quin punt les posicions sobre la solució al problema del model territorial ha entrat en fase de paràlisi

La polèmica suscitada entorn els indults reflecteix fins a quin punt les posicions sobre la solució al problema del model territorial ha entrat en fase de paràlisi. No perquè ningú pensi que la independència es prendrà demà per la força, ni perquè algú realment cregui que Sánchez podria atorgar una amnistia general per a tots els processats pels fets de la tardor de 2017 ( i enrere), sinó perquè indultar els nou condemnats és per a alguns massa, per a altres, poc i per a uns quants, massa poc o fins i tot un parany de l’unionisme per neutralitzar la dimensió internacional del procés. Irònicament el Waterloo de Puigdemont pot acabar essent com el de Napoleó, la tomba de les darreres aspiracions de protagonisme en l’escena política del seu temps. Algú podria pensar que hi ha guanyat Junqueras, però en el fons tots dos han quedat escombrats, com en el seu moment ho va ser Mas i com succeeix sempre, excepte pels Fouché de torn, tanmateix també són finits (i identificables, si es para atenció).

L’indult es vestirà d’humanitat, la mateixa que a una certa esquerra inspira qualsevol persona empresonada perquè “som la societat els que els fa delinquir“. I també es vestirà de conveniència, sense que s’acabi de saber si és la dels que el donen o la dels que el reben. En tot cas, quedarà sense resoldre, com apunta el Tribunal Suprem en el seu informe negatiu, què té a veure tot això amb les raons jurídiques que, com demana la llei d’indult, poden avalar-ne la seva concessió. Era obvi que, preguntats, cap d’ells diria literalment que no ho tornarà a fer. Tenia un quelcom d’humiliació pública inadmissible, tot i que en general aquest és el rerefons de qualsevol pocediment de “gràcia”: si la pena té sobretot dues funcions (la rehabilitació del condemnat, la prevenció del delicte), i enrere queda ja la centralitat que va tenir en altres temps la dimensió de substitució de la venjança de la víctima per la seva restauració pública, crec que totes tres ja s’han complert. Potser no tot el que voldrien uns, potser massa pel que haguessin desitjat altres. Però sense dubte aquesta disparitat de parers permet intuir que ja és el temps, malgrat que sigui un disgust per als extrems, un gripau per als gestors i una sorpresa (potser indignada, com han manifestat alguns presos) per al ciutadà corrent, que paga impostos creixents i multes cada cop més injustes i insegures, que treballa bona part de l’any per pagar les estructures públiques i a la que mai se li perdona res. Però així és sempre. Per què hauria de ser aquest cop diferent?

Comentaris

    Prescindible 06/06/2021 4:53 pm
    Crec que no cal que aquest diari publiqui els extensos monòlegs de Nebrera.
    Ricard 31/05/2021 9:33 pm
    O és que l'autora proposa que en la seva "democràcia" cal dissociar electors i electe?
    Ricard 31/05/2021 2:32 pm
    Article totalment buit. El que sembla que oblida la seva autora és que els possibles indultats son els representats votats pels ciutadans "que paguen impostos" els que van empresonar per acció d'un país veí. No només això, els ciutadans "que paguen impostos" van ser agredits literalment pel mateix país vei pel "crim" de votar. Ja es fa cansat llegir articles suposadament neutrals que deixen els catalans indefensos davant l'agressió castellanista.

Nou comentari