Què faran els mòbils quan el Consell Escolar de Catalunya, els consells escolars municipals i les famílies, a iniciativa de les del Poble Nou de Barcelona, s’acabin de posar d’acord i finalment estableixin que les i els adolescents no els podran fer servir dins els centres educatius?
No m’imagino la quantitat de mòbils que patiran en horari escolar i que frissaran per sortir del fons de la motxilla tan bon punt arribin al cotxe, a l’autocar, al metro o a l’autobús. Serà encara més terrible entrar en un vagó de metro després de l’hora de sortida dels instituts… nosaltres, les persones humanes, veurem més clatells i més auriculars i més passar pantalla a velocitat incontrolable i ells, els mòbils, s’esplaiaran després d’hores en negre amagats.
No vull ni pensar si, a més, les famílies es posen fermes i decideixen que res, que fins als setze ni tan sols a casa hi haurà adolescents amb un mòbil a la mà. Totes maneres, ben pensat, no és tan greu: els mòbils saben que podran seguir vivint acaronats sistemàtica i compulsivament per les mans de les persones adultes. Saben que serà difícil que els pares (jo mai faig servir el masculí genèric: “pares”, sí) revisin el WhatsApp del grup dels de l’escola, dels de la feina, dels del poble d’estiu o dels del gimnàs circulant bromes i imatges masclistes i pornogràfiques, i saben que les mares seguiran gestionant els deures i les festes d’aniversari per Telegram, que és més alternatiu.
No fa gaire setmanes la Laura Rosel conduïa dos especials de “Nits sense ficció” sobre la “Generació Porno”, i les i els adolescents narraven allà la pressió, les experiències i la centralitat de la pornografia, del control i fins i tot de les violències sexuals en les seves vides i a l’hora de relacionar-se.
Més enllà de l’evident desconnexió que suposa en les vides de les i els adolescents la connexió al mòbil i al món a través de l’aparell, més enllà de l’impacte que produeix aquesta permanent desconnexió i ànsia d’immediatesa en la capacitat de raonar, d’entendre un text, de poder desenvolupar la pràctica de l’argumentació i de la possibilitat de gaudi de la quietud, del silenci o d’estar en un lloc concret amb persones concretes, em sembla urgent una reflexió comunitària al respecte sobre com s’ha desenvolupat el consum de pornografia i la normalització conseqüent de les violències sexuals entre l’adolescència en els darrers anys a través precisament dels mòbils i per què.
Explica la Rita Segato que les societats patriarcals, que s’estructuren en funció del sistema sexe-gènere, han dispersat històricament uns quants universals: un d’ells és l’experiència de l’amor romàntic (pensem en les formes de control a través del mòbil, en allò d’“amb qui parlaves, estaves en línia, per què li has fet un like”), l’altre és la fórmula mítica de la vagina dentada (dit d’altra manera, el mite sobre la perillositat de les dones, sobre la seva responsabilitat provocativa o allò del “com anava vestida, què feia allà a aquelles hores, per què anava sola”), i un altre d’aquests universals és la cultura de la violació i l’adquisició de l’estatus masculí com a resultat d’un pas iniciàtic (pensem en la quantitat de casos que hem conegut en els darrers anys -i intuïm tots els que no hem conegut- de gravacions i circulació de violacions en grup, o en els de denúncies de noies que han explicat que les seves parelles o amics circulaven a través dels mòbils imatges d’elles sense consentiment).
Tots i cada un d’aquests universals s’han dispersat abundantment a través del mòbil i circulen sense control en format de “xarxes socials” i de “missatgeria instantània”. La pregunta és si tot això seguirà circulant quan les i els adolescents no tinguin mòbil i qui ho consumirà, ho seguirà difonent i ho produirà.
