Per damunt de l’allau de personatges freak que han inundat les xarxes, la conseqüència més impactant del pacte entre el PSOE i els independentistes és la regressió evident del nacionalisme espanyol fins a etapes anteriors a la fina capa de vernís que se li va aplicar a partir de la mort de Franco. L’espanyolisme, ofès i enrabiat com mai, dona voltes sobre si mateix fins i tot en la simbologia més bàsica, exposada cada nit a l’aparador del carrer Ferraz. Les banderes bicolors amb -i sense- l’escut monàrquic, les oficials, estan competint -no sempre en harmonia- amb les clàssiques de l’àguila de Sant Joan i, sobretot, amb una nova modalitat (heretada de moltes caigudes de règim, com aquell dels Ceaucescu) que exhibeix l’escut retallat i un forat ben evident, en demostració ostentosa de rebuig a la monarquia borbònica. Per incrementar la confusió, a més, la bandera amb la creu de Sant Andreu sobre fons blanc, dels terços de Flandes, ha recuperat un protagonisme inesperat i molt vistós.
Els manifestants, per contra, ignoren la samarreta de la roja que tant es va promoure com a emblema d’un espanyolisme popular, mediàtic i guanyador. Ben al contrari, proliferen els cascos metàl·lics que se’n van molt abans, en els llibres d’història, per simbolitzar una barreja confusa entre la conquesta d’Amèrica, l’imperi de Felip II i la Reconquesta contra l’Espanya musulmana. Una lluita contra el moro que, d’altra banda, és ben present en els càntics racistes de cada dia.
A hores d’ara ja no és, només, l’esquerra més a l’esquerra la que s’identifica amb una bandera tricolor, republicana i discrepant. Ara també la dreta i l’extrema dreta tenen una simbologia nacional pròpia i diversa… En definitiva, dècades de propaganda simbòlica llençades a la paperera de la història per retornar, via amnistia, a les trinxeres del 36.
