Ni el dia de la Hispanitat, ni el discurs del Borbó del 24 de desembre, ni el Tribunal Suprem i les seves maniobres. El que unifica Espanya és la loteria de Nadal. La cantarella inconfusible dels nens de l’escola San Ildefonso de Madrid –menors sotmesos a una dura selecció i sobre els quals recau una responsabilitat desproporcionada– se’ns fica al cervell des de petits. Tot ésser humà nascut dins del territori controlat per l’Estat espanyol identifica aquest so a l’instant, fins i tot en les imitacions amb poca traça que pugui fer qualsevol. El sorteig es fa des del 1812, però el franquisme va saber aprofitar l’efecte que generava amb l’esclat de l’audiovisual, quan les ràdios i les teles van entrar a totes les cases, per convertir aquest ritual en ciment social. Tothom compra loteria de Nadal. Cal un màster en l’art de ser insociable per aconseguir que no et col·loquin ni tan sols una participació de l’equip d’hoquei del fill d’un amic d’una amiga després de compartir un dinar de tardor.
L’artefacte és imbatible: un ritual que tothom coneix, amb friquisme, anècdotes i històries ensucrades o suposadament divertides. Cada any igual, de manera acrítica. S’ha de ser molt Grinch per anar-hi a la contra. Un vehicle ideal per a emocions fàcils que no té rival. A Catalunya s’intenta amb La Grossa, un esforç meritori amb creativitats publicitàries que volen trobar un altre to i generar un discurs més actual, centrat en la destinació social de la recaptació. Però és com competir amb Hollywood.
Potser l’alternativa és una altra, anar a les arrels. Pel que fa als jocs d’atzar de les festes de Nadal, les arrels es troben en una tradició que es manté sòlida i que s’adapta als temps: els quintos o quines –el nom varia segons la zona–, que igual es fan en un poble del Gironès com en ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, com ara Terrassa o Sant Cugat. Hi ha cues per entrar-hi i els premis no són el més important: el que compta és l’experiència col·lectiva, normalment organitzada per entitats –al marge de l’administració–, carregada d’ironia i crítica social i política –en la manera de cantar els números– i que permet recaptar fons per a objectius no controlats per l’Estat. Una loteria del poble i per al poble.
