Andrés Manuel López Obrador, altrament conegut a Mèxic com AMLO, s’ha revelat com un polític hàbil, de paraula fàcil i popular. Ara bé, és probable que els resultats de les darreres eleccions no li agradin. La seva cadira presidencial està garantida fins al 2024, però ell mateix s’havia encarregat de fer una lectura personal de les urnes, presentant aquests comicis municipals, regionals i (en part) parlamentaris com una revàlida a la seva gestió. El cas és que les coses no han anat tan bé com s’esperava; perd la majoria absoluta del seu partit a la càmera legislativa, i ballen alguns dels seus bastions més importants, entre ells la mateixa Ciutat de Mèxic.
En honor de la veritat, cal admetre que els resultats obtinguts pel seu Movimiento de Regeneración Nacional (Morena) són l’enveja de qualsevol altre partit, a Mèxic o arreu del planeta. Ha guanyat en vots i, pactant amb altres formacions d’esquerra, podrà aprovar sense dificultats qualsevol llei que proposi. I els rivals estan desapareguts; ben poca gent coneix els líders de les altres formacions, els seus programes o els seus candidats més enllà d’alguna figura local que s’ho ha treballat. L’omnipresència d’AMLO és abassegadora, començant per les Mañaneras, les paraules de cada matí que el president es vanta de fer arribar directament als ciutadans.
López Obrador basa la seva força en un estil directe, senzill i una mica il·luminat. Ven els discursos típics de l’esquerra d’Amèrica llatina; anti-imperialisme, crítiques a la colonització (inclosos enfrontaments amb la corona espanyola), aposta per l’estat i el seu aparell empresarial, sobretot a l’entorn de la petrolera Pemex… Tanmateix, ho combina amb un estil personal més aviat conservador, sense concessions a temes LGTBI o al feminisme, una defensa clara dels valors i la pràctica cristiana i una moralitat molt en sintonia amb els mexicans més modestos. Arrodonit amb un retòrica castigadora dels polítics, com si la cosa no anés amb ell.
Això li ha permès sobreviure a autèntics desastres. Pot ser que AMLO no en tingui prou amb guanyar les eleccions. Però vist des de fora, ha aconseguit un veritable miracle. Sobretot si mirem el balanç real, fet de promeses incompletes, de 230.000 morts per l’epidèmia del Covid, de la violència rampant (36 candidats locals assassinats només en aquesta campanya electoral), i una gestió econòmica que ha portat el país a la pitjor crisi i el pitjor atur en prop de cent anys. Qualsevol altre ja hauria estat desnonat per les urnes. I ell es pot permetre el luxe de lamentar-se amb no haver arrasat.
D’alguna manera, el dirigent mexicà sap que és a punt de seguir les passes de la majoria de mandataris populistes de les Amèriques, que han començat amb la Revolució –ell en diu la 4a Transformació-, i han acabat amb l’ideal simple i convencional de la perpetuació. A Mèxic en tenim l’exemple més cru i surrealista amb una formació política que amb el nom ja paga; el Partit Revolucionari Institucional. López Obrador dirà, previsiblement, que ell no ha pogut culminar el seu projecte perquè no li han regalat la majoria qualificada que li permetria fer canvis constitucionals, ni tan sols ajuntant-se als seus habituals socis de l’esquerra. I es dedicarà a reforçar el seu poder en l’aparell de l’estat.
No és previsible que es pregunti, si més no en públic, per què els ciutadans no li han donat la majoria amplíssima que reclamava. I la veritat és que sembla prou obvi. D’acord amb els resultats, i mirant-los en detall, diríem que ha fallat la connexió amb els votants més instruïts i les classes mitjanes. Gent que no en té prou amb la retòrica fàcil, que confiava en un canvi realment democràtic, que lluités contra el caciquisme i que s’arrisqués per eradicar la violència i la corrupció. Com que això no s’ha fet, o no s’ha fet prou, una part important d’electors l’ha abandonat.
AMLO s’ha quedat amb la gent més modesta, la qual de fet ha afavorit de paraula. Ell es vanta de connectar molt amb els més pobres i de deixar en evidència els més rics i privilegiats. A força de repetir-ho, hi ha gent que continua adorant-lo. Però aquells que acostumen a gratar, per veure què hi ha sota la retòrica, ja s’han desenamorat. Per a ells el gran canvi no ha arribat, i Mèxic els continua semblant un desastre igual, o pitjor, que quan va començar la prometedora gran transformació de López Obrador. Això explica que hagin optat per votar uns rivals que ni tan sols coneixen. La cosa té aires de ser el principi d’un final.
7 
