He acudit aquest dijous al Senat a veure ‘en directe’ i de prop la compareixença de Pere Aragonès. Volia conèixer les reaccions dels senadors, almenys els que assistien a la sessió, davant el que ha dit el president de la Generalitat. Ha sigut difícil recaptar alguna reacció de la part socialista –els presidents autonòmics d’aquest partit no van assistir a la sessió, convocada pels ‘populars’-, encara que he pogut detectar una palpable incomoditat en les fonts governamentals consultades: les paraules d’Aragonès no resultaven còmodes a la part governant (en funcions). Els presidents autonòmics del Partit Popular, al seu torn, han considerat, de manera gairebé unànime, que la presència d’Aragonès, que no ha volgut debatre amb els altres presidents, era “una bufetada” a la negociació que Pedro Sánchez i el seu Govern central estan duent a terme amb les forces nacionalistes de cara a aconseguir la seva investidura i seguir a la Moncloa. Ho ha sigut realment?
Certament, el discurs d’Aragonès, considerant inevitable el referèndum d’autodeterminació –no ha requerit dates per a la seva realització, això sí—i definint l’amnistia com tot just ‘un punt de partida’, constitueix un nou sot en el camí minat de la negociació del Govern central amb ERC i amb Junts per a arribar a una investidura que en àmbits monclovitas consideren ‘gairebé feta’, almenys públicament, però que altres mitjans jutgen cada dia més complexa, difícil i desgastant per a Sánchez i el seu equip negociador més pròxim. Per descomptat, considero pràcticament impossible que, en aquests moments, Sánchez pogués cedir un sol pam referent a la seva promesa de no permetre el referèndum. Un incompliment en aquesta qüestió li resultaria potser massa onerós en una majoria de Comunitats de l’Estat, sobretot en les onze controlades pel PP.
Les apostes, en els cenacles i tertúlies madrilenyes, galopen com a cavalls salvatges. Jo diria que, en aquests moments, les dues possibilitats, investidura o repetició d’eleccions, estan igualades. Em consta que en el PP s’afirma, de portes fora, que Sánchez tirarà endavant, “cedint a totes les exigències de Waterloo”, la seva investidura. Però, internament, en el PP regna la incertesa: donarà finalment Pedro Sánchez, davant la protesta que està obtenint la seva política d’aproximació a l’independentisme català, marxa enrere, renunciant a seguir endavant i permetent la celebració d’eleccions generals?
És la gran pregunta que tots es fan. Adverteixo en els meus contactes amb algun socialista representatiu una major cautela que abans: expressions com “això es va complicant” s’ajunten a altres més optimistes, com “al final, en el límit de temps, l’aconseguirem”. Però la veritat és que solament un grapat molt reduït de persones, que mantenen una discreció que jo qualificaria més aviat d’hermetisme obsessiu, sap alguna cosa de com caminen uns contactes que ni tan sols es coneix entre qui, on o quan s’estan celebrant, com tampoc es vol informar sobre si, finalment, Pedro Sánchez va parlar per telèfon amb Puigdemont. Hi ha tènues desmentiments que no certifiquen res i rumors que fan sospitar que les converses van molt més enllà fins i tot del que s’especula.
En aquests moments, i després dels nou minuts d’intervenció de Pere Aragonès a la cambra alta, m’arriscaria a inclinar-me lleugerament per una repetició de les eleccions, que és l’opció per la qual, encara que no d’una manera aclaparadora, semblen inclinar-se algunes de les enquestes que seran publicades en els pròxims dies. Però no em queda un altre remei que concloure com l’he fet en els meus comentaris de les últimes setmanes, i quan estan a punt de complir-se tres mesos des de la celebració de les eleccions generals: qui sap el que ocorrerà. Pot ser que ni el mateix Puigdemont ho sàpiga en arribar a aquest estadi, tan enrevessat, en el qual ell és l’epicentre. Per descomptat, consta que, malgrat la seguretat que mostra en què el seu pla tirarà endavant, Pedro Sánchez no ho sap. I el seu entorn, encara menys.
