Segur que en algun hospital del Japó hi ha un metge que és el millor del món en la seva especialitat. Ara que governa el seu partit, Sara Jaurrieta hauria de demanar que el fitxi el Departament de Salut de la Generalitat. Com que és el millor, no se li demanarà que malbarati el seu talent fent l’esforç de parlar la pobra, trista i dissortada llengua del país. Segons la diputada socialista, “és una riquesa disposar del sistema sanitari català amb els millors professionals vinguin d’on vinguin, perquè quan un està malalt el que vol és ser atès pels millors professionals”. Però l’eminència japonesa tampoc parlarà castellà. Si té sort i tant ella com el metge del país del sol naixent dominen prou l’anglès per fer-lo servir per parlar d’un problema de salut, Jaurrieta es podrà entendre en aquesta llengua amb el doctor sublim. I qui no sàpiga anglès –ni japonès– que s’hi entengui amb mímica o que li posin un traductor –de japonès o d’anglès.
Aquesta escena absurda i altament improbable seria el resultat d’aplicar la fórmula demagògica cum laude amb què la parlamentària del PSC va justificar la setmana passada, al Parlament, el seu vot en contra de la proposta de demanar que s’elimini el districte únic estatal per a les inscripcions dels estudiants de Medicina o, si més no, reservar el 70% de les places als aspirants catalans. La mesura –de la qual és partidari el conseller de Política Lingüística del Govern del PSC, Xavier Vila– no és cap caprici etnicista, sinó que busca compensar la tendència generada per diversos factors i que té com a resultat que hi hagi cada dia menys metges catalanoparlants i fins i tot catalano-oients. Fins al punt que no poden treballar si un pacient s’expressa en català.
Molts estudiants catalans es queden a les portes d’accedir al grau de Medicina –amb una nota de tall molt alta– per poques dècimes. Hi ha moltes veus que alerten que les PAU són més exigents a Catalunya que en altres zones de l’estat. Això els pot barrar el pas a la carrera. Paral·lelament, els estudiants d’altres territoris estatals que sí que aconsegueixen plaça –un 35% de mitjana, tot i que arriben al 68% en centres com ara la Universitat de Lleida– no es queden a Catalunya a exercir. Podrien venir, estudiar medicina, aprendre català, establir-se al país i tenir una bona relació amb els pacients. Però prefereixen tornar a la seva terra. Venen, obtenen el títol i marxen. Per altres raons, una part dels catalans que es graduen també marxen a altres països on els salaris i les condicions laborals són millors. El resultat és un alt índex de facultatius interins d’altres països que ni saben català ni pensen que calgui aprendre’n. Aquest dimecres, la consellera de Salut, Olga Pané, admetia al Parlament que el 56% dels metges contractats l’any 2024 a Catalunya eren de fora de la Unió Europea.
Fa de mal dir per què hi ha qui considera que ser capaç d’entendre els pacients en la seva llengua materna –que és la llengua del país i una llengua oficial– no forma part de les aptituds que defineixen un bon metge. I és políticament inacceptable que els responsables de les institucions es neguin a garantir aquest dret, encara que no el vulguin per a ells.
