Amb la campanya electoral en marxa, som molts els independentistes que ja hem pogut constatar que no hi ha cap candidatura votable al nostre municipi. De fet, sol coincidir amb el fet que cap de les candidatures no facin el més mínim esforç per guanyar-se el nostre vot. A tot estirar, ens envien propagandistes que es dediquen a renyar-nos o intentar–nos fer sentir malament per haver-los retirat la confiança. Com si no fos totalment culpa seua.
Venim d’una etapa històrica en què vàrem prendre consciència de la força del nostre vot. I aleshores la tenia. Per això vàrem assolir tots els rècords de participació en les eleccions al Parlament de 2015 i 2017. Per això vàrem omplir i defensar les urnes l’1O. Tot i que, certament, ara sabem que la nostra força no estava tant en el vot com en la lluita per votar contra les amenaces i la repressió de l’Estat.
Però tot ha canviat molt. Des que la classe política autonòmica va acceptar que el resultat de les eleccions fos invalidat pel 155 i els tribunals, el nostre vot no ha deixat de devaluar-se. Tenim tot de proves que ara mateix no faran res que no sigui administrar una autonomia escapçada i intervinguda. Sabem que no tenim poder ni recursos per resoldre cap problema estructural. I la mediocritat s’ha apoderat dels llocs de decisió fins al punt que no saben ni gestionar unes oposicions.
En aquest escenari de manca de democràcia, el valor del vot és sobretot simbòlic, sentimental o identitari. Votar serveix a tot estirar per tal que als llocs de poder hi hagi algú amb qui et puguis sentir representat. Però posar algú a donar la cara i representar-nos mentre el país se’n va pel pedregar no és quelcom que tothom pugui ni vulgui assumir. Perquè no serveix ni tan sols per evitar que manin els unionistes, atès que no hi ha ningú més unionista que els jutges que ens governen.
En efecte, la utilitat del vot normalment és doble. D’una banda, serveix per triar qui governa, donant-li un mandat per desplegar una proposta o un programa. De l’altra, té un efecte purament expressiu, que s’esgota en l’acte de fer sentir la nostra veu i comptar-nos o identificar-nos amb una idea o una comunitat. Sense democràcia, i per les raons que he comentat, votar ara mateix amb prou feines serveix per a la segona de les funcions.
El vot de protesta, aquell que exercim per a fer avinent que no ens agrada qui governa, o cap de les opcions que es presenten, és un vot fonamentalment expressiu. És igual si és un vot en blanc, un vot nul, un vot a una opció extraparlamentària, o una abstenció de protesta. Si aconseguíssim decidir qui ens governarà efectivament, i esperar que complís el programa, aleshores no ens caldria fer aquest vot de protesta.
A l’actual discussió, apassionada en molts casos, sobre si fer un vot de protesta (incloent l’abstenció com a tal) o fer un vot de suport a una de les opcions existents diria que no es distingeix bé aquestes dues dimensions. En realitat s’enfronten dues postures totalment contraposades, àdhuc incompatibles: la dels que prefereixen estar representats encara que no es compleixi el programa, i la dels que no volen estar representats per gent que no compleixi el programa.
Sigui com sigui, la lluita de l’independentisme passa per recuperar el valor i la força del nostre vot. Ara mateix restablir la democràcia i fer la independència són objectius indestriables. No crec que ningú pensi que amb un vot o una abstenció de protesta s’aconseguirà la independència. La independència, en la mesura que cal instaurar un govern sobirà, no sotmès a poders aliens, requerirà que els independentistes tornem a votar massivament a uns polítics capaços de liderar-lo.
En unes altres circumstàncies, doncs, jo preferia protestar cada dia i el dia de les eleccions poder estalviar-me fer un vot de protesta. Per expressar-nos i fer sentir la nostra veu tenim molts canals que hem de fer servir dia a dia, de manera hàbil i persistent. El dia de les eleccions, l’objectiu irrenunciable hauria de ser deixar enrere la protesta i exercir el poder de decidir qui ens mana realment, de fet i de dret. Ja ens vàrem autodeterminar amb el vot l’1O. Ara ens cal disputar el poder als que pretenen invalidar o oblidar aquell vot. Ni més ni menys.
19
13
