Els dos principals partits independentistes amb representació institucional, Junts i ERC, debaten en aquests moments quina és la millor jugada per a ells en la cruïlla que se’ls presenta de cara al 26 d’agost, últim dia per investir un nou president de la Generalitat. Si no, hi haurà repetició de les eleccions el 13 d’octubre. Com s’ha vist en els consells nacionals que les dues formacions han celebrat d’aquest cap de setmana –un i altre es van reunir dissabte al matí–, finalment han iniciat les negociacions i ara han de decidir quina fitxa mouen. Junts declara que vol la presidència per a Carles Puigdemont perquè li toca, com a guanyador dins del bloc independentista i tenint en compte que el bloc independentista –Junts, ERC i la CUP– és més nombrós que el bloc d’esquerres no independentista –PSC i els Comuns. Per això, segons va anunciar Jordi Turull al Consell Nacional, “negociaran fora de radar”. Una estona abans, Marta Rovira deia els consellers nacionals d’ERC –en el parlament obert també a la premsa, com Turull– que hi ha “consens” per negociar a tres bandes entre ERC, Junts i el PSC. Tres dies després que Josep Huguet hagués plantejat en una entrevista a TVE la possibilitat de fer un Borgen: una gran coalició entre el PSC, Junts i ERC per sortir de l’atzucac, amb la presidència per al partit més petit –com en la sèrie danesa–, que casualment, en aquesta negociació real catalana, és el republicà.
No cal dir que estan pensant, tots plegats, en el mentrestant. Que no es pot dir que no sigui important, perquè fa més de 300 anys que dura i és evident que té efectes sobre els catalans, siguin independentistes o no ho siguin. I també és obvi que no escolten veus com la de l’ANC, que el mateix dissabte vivia un altre ple intens del Secretariat Nacional amb un resultat que no s’esperava inicialment: malgrat les tensions internes, s’hi van aprovar dues resolucions igual de contundents –una de cada sector– que reclamen als partits independentistes allunyar-se de qualsevol pacte amb partits espanyols, assenyalen la “trampa” que porta de torna el pacte de l’amnistia i aposten per la desobediència civil.
Tot això passa en el mentrestant. Que vol dir mentre Espanya, que té un estat, pren decisions estructurals. La setmana passada, PSOE i PP van començar a refer ponts amb l’acord per a la renovació del CGPJ. Però hi ha una altra decisió, també en el camp judicial, que ha passat bastant desapercebuda, i El Món hi ha posat el focus: una sentència del TC que consolida la figura dels agents infiltrats. El debat al tribunal ha sorgit arran d’un cas de tràfic de drogues, però genera una jurisprudència d’alt nivell que avala una figura tèrbola per definició i que s’ha fet servir moltes vegades –ben segur, més de les vegades que s’ha detectat– contra l’independentisme. Els agents encoberts –que ja tenien un article de la Llei d’Enjudiciament Criminal per regular-los– estan ara oficialment beneïts pel TC, que se suposa que empara els drets fonamentals dels ciutadans. L’única condició que posa la sentència és que un jutge els aprovi en cada cas quan es consideri que hi pot haver vulneració de drets. I els que ho han de fer són els jutges que dependran del CGPJ pactat per PSOE i PP. Els que s’aferren a Vox com a acusació quan ni tan sols la Fiscalia vol jugar. Aquest és el mentrestant d’Espanya. Que li està durant segles.
