Encara recordo quan fa uns mesos, a El Fax de la difunta 8tv, vaig intentar pressionar la Míriam Nogueras, ara representant amb Jordi Turull de les negociacions amb el PSOE, perquè expliqués com pensaven implantar la independència. Va ser furgar una mica i va sortir amb allò que no es pot donar pistes a l’enemic. I si no es poden donar a l’enemic, tampoc les poden donar a l’electorat, és clar. I sense aquestes pistes, no se’ls pot fiscalitzar, perquè potser fem perillar un pla infal·lible per ser independents, i per tant tampoc se’ls pot deixar de votar.
Aquesta setmana, Junts ha tornat a fer servir aquesta argumentació com a cortina de fum per tapar la manca de proves empíriques que verifiquin que tenen una estratègia política diferent de la d’Esquerra. Afirmant que revelar els detalls de la reunió amb el PSOE suposadament autenticada amb mediadors internacionals arrisca el resultat és la forma amb què intenten fer veure que hi ha alguna cosa més que reformisme espanyol en el seu suport a la investidura de Pedro Sánchez. Quina casualitat, tot el que ha de servir per validar els resultats del que fan i així decidir si se’ls ha de retirar el suport electoral, no es pot saber. Per això també han d’intentar vendre com a resultat el malestar de l’òrbita de PP i VOX per la llei d’amnistia, quan al neofranquisme espanyol li molesta el simple fet que existim. Respirem, ergo l’acord és bo. Fantàstic.
Ara bé, els fets són molt clars. Aquí no hi ha cap conflicte entre les dues parts que es reuniran, al contrari del que ha publicat VilaWeb, intentant comparar la reunió de dissabte amb processos de pau de debò, com el d’Israel i Palestina o el Iemen amb l’Aràbia Saudita. Al contrari, és una trobada entre dos aliats que han escenificat com s’avenen en una investidura aprovada en primera volta només a canvi de promeses i un grup parlamentari propi. Promeses que, tot sigui dit de pas, el PSOE no veu necessitat de complir ni quan només han passat dues setmanes de la investidura: la reunió mensual prevista al novembre ja és al desembre, i venen festes. Imagineu quan serà la segona, si és que n’hi ha.
I fins i tot en aquest escenari, a Junts ja han sortit a dir que les declaracions que s’han fet públiques de Puigdemont obrint-se a votar amb el PP si els socialistes no compleixen l’acordat són política ficció. Cosa que és admetre que s’empassaran tot el que els doni Sánchez. Amb la cirereta del pastís que és el reconeixement per part de Toni Comín que aparquen la unilateralitat per la negociació, exactament com va fer Esquerra.
Ara imagineu quin verificador internacional pot veure aquí un conflicte on calgui la seva mediació. Un conflicte, a més, entre dos actors d’un mateix Estat. Seria molt il·lustratiu que fos cert el que diu El Mundo, que serà la fundació suïssa Henry Dunant, que va mediar en el final d’ETA, perquè ETA va acabar derrotada. I espero que ningú m’acusi de donar credibilitat a un mitjà com El Mundo, perquè quan el discurs dels mitjans espanyols o personatges com Felipe González s’alinea amb els seus interessos, bé que hi donen credibilitat, com ha fet Comín al programa Cafè d’Idees de Gemma Nierga quan els ha donat la raó en la seva valoració de l’amnistia. O són creïbles sempre o no ho són.
