El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha fet mèrits propis per deixar clara la seva animadversió contra l’independentisme. El ministre no perd mai l’oportunitat d’exhibir un perfil inflexible quan es tracta de fiscalitzar qualsevol expressió sobiranista, i l’episodi de l’expulsió dels 600 cantaires de la Sagrada Família n’és l’últim exemple clar. L’actuació de la policia espanyola, que va forçar el desallotjament dels cantaires de la basílica al·legant motius de seguretat no acreditats, ha rebut l’aval tancat d’un ministre que ràpidament ha girat el focus per acusar Junts i ERC de “distorsionar els fets”. Una reacció clàssica en el seu historial: criminalitzar la queixa per desviar l’atenció de l’abús.
La seva resposta davant l’episodi dels cantaires demostra una manca absoluta d’empatia institucional i una voluntat manifesta de tancar files amb les forces de seguretat, sense espai per a l’autocrítica ni per a la proporcionalitat. Aquesta sortida de to no és un fet aïllat. Marlaska acumula una llarga llista d’episodis on la contundència de l’Estat s’aplica de forma asimètrica a Catalunya, des d’avalar les infiltracions policíaques en col·lectius independentistes a aplaudir operatius desproporcionats que busquen el càstig preventiu com aquest darrer. Però no són els únics exemples. Marlaska també va denegar que el president a l’exili, Carles Puigdemont, disposés d’escorta amb l’argument fals que era un “fugitiu” de la justícia i, a més, va felicitar els policies espanyols que van intervenir en les protestes arran de la sentència del judici del Procés.
El més preocupant d’aquest escenari, però, és la reacció del Govern. L’executiu de Salvador Illa ha optat per una inhibició flagrant. En lloc d’exigir explicacions clares, transparents i immediates sobre un operatiu policial opac que va retenir i expulsar ciutadans que havien de participar en l’acte de la benedicció de la Torra de Jesús, l’executiu ha preferit rentar-se’n les mans. Encara pitjor: s’ha rebaixat a justificar de facto l’actuació de la policia espanyola, prioritzant l’alineació institucional amb Madrid abans que la defensa dels drets dels seus ciutadans.
Aquesta inacció del Govern és una renúncia de fons. En negar-se a fiscalitzar un operatiu d’aquestes dimensions a la capital de Catalunya, Illa i el seu executiu està validant la impunitat que Marlaska sol reclamar per als seus cossos policials. Quan la por de tensionar la relació amb l’Estat pesa més que la defensa dels teus ciutadans, el discurs de la sobirania queda buit de contingut. L’Estat hi actua perquè el ministeri hi aboca la seva línia dura, però sobretot perquè el Govern de Catalunya s’ho mira des de la barrera.
